Era un cap de setmana d’aquests darrers que era una mica de festa major d’aquelles que no saps ben bé com li diuen, si d’hivern, del solstici o de Sant Pancraç. I al carrer la meva amiga punxava a darrera hora, allà sobre la tarima, i anàvem tots a fer caliu i a disfrutar, perquè ho fa de nassos. I bé, doncs, cervesa per aquí, allà a la barra un moment, què vols que et porti, després pago jo i mira, ha vingut el Ramon. Festa de carrer. Sense molestar gaire, complicitat veïnal. I llavors apareix aquest, dels de la colla, feia dies que no el veia. Abraçada forta, d’aquestes tan masculines, com per passar després pel fisioterapeuta. No passen els anys. Com si tinguéssim vint i escaig. El paio, que sempre va abrigat, em fa una cara d’esquirol murri i em diu: “Torno a ser del teu club”. Li responc no sé quina barbaritat, així de broma, i em diu que no, que torna a ser solter. “He tornat, com Terminator” -i de fet el robot del futur diu “Tornaré”, però negocia tu amb un paio que porta ulleres fosques quan és de nit. Riem, abraçada, estàs bé, i ja et convido jo a la següent.

Feia temps que no ens vèiem. La nostra DJ preferida ho està brodant, crec que sona Gigi D’Agostino, i anem fent amunt i avall. Ballaruca, comentarets i aquí caic i allà m’aixeco. I bé, ell va lleuger i parla amb una i parla amb l’altra. Té molta gràcia. Sempre al meu equip. Mereix que tot li vagi bé i em fa riure de nou quan em repeteix que ha tornat. Passa la nit. Ens acomiadem. Diria que hem tingut la mateixa sort, tot i que jo ja no demano cartes i no espio els jocs dels altres. No hem parlat més d’aquell dia. No cal, em fa pensar en què vol dir tornar. On has tornat? On eres? A banda, que no m’importa gens d’on venies. Això que les relacions romàntiques són el paradigma de la nostra felicitat ja ho teníem una mica passat. I ho dic jo, que crec fermament que la vida té més gràcia si t’hi apliques de dos en dos.

Però no som mai la mateixa persona. Tornar no és ni exacte ni real. Més aigua passada que molí. I encara que el retorn sigui al món de la trobada romàntica, diguem-ne, no és un indret. És un estat de la matèria. Una freqüència. Emissor i receptor. Que està bé lligar a la festa major, a la feina, al tren, o des del sofà un diumenge a la tarda avorrit amb l’aplicació que toqui. Endavant. Via fora amb lligar! Però tornar? No, nois. Tot són principis, i per això et fa tanta mandra i segueixes somiant assegut a la mateixa tassa del vàter amb el mòbil a la mà. Zona de confort, suposo.

Tinc una altra història. Em cauen a sobre, què vols que et digui? El cap de setmana passat vam fer la tradicional calçotada familiar amb els meus fills. Els tres, cadascú fent el seu paper. No tenim el millor dia. Sembla que l’adolescent soc jo, segons em fan veure. Total, a la taula del costat s’asseu una parella que no fa pas massa ha superat la cinquantena. Molt d’entusiasme. Fa poc que van junts. Cadascú parla de com són de terribles els seus respectius fills, que si estudien, que si les parelles. Eufòria davant de la carta, moltes preguntes, “el que tu vulguis, rei”, “el que et vingui de gust, preciosa”. Demanen. Calçots, és clar; tens capipota; una mica de graellada i caragols, si us plau. Vi a copes, però “del bo”, diu ell. S’agafen de la mà. Somriuen molt, ensenyen ullals i pupil·les brillants. Serà una tarda fantàstica.

Nosaltres, a la nostra, discutint sobre si són millors calçots d’aquells grossos com porres, o bé millor aquell finet que es trenca i costa de pelar. I al costat, la nostra parella protagonista -perquè parlen molt fort- va picant. Però, ai las, arriben els caragols. I ell, el Nacho, arrufa el nas. El cambrer marxa. I al moment assenyala: “Tenen massa moc, així no es fan els caragols a la llauna”. Ella, conciliadora, diu que no és per a tant. Ell es posa dur i, amb un riure nerviós, demana “si els poden passar una mica més”. Aquest exercici es repeteix una vegada més. Caragols viatgers i comentaris pujats de to. La llauna deu anar fina.

Ve el cap de sala a preguntar. El Nacho segueix que aquests caragols no estan bé. Ve el cuiner. La cosa puja de nivell i ja estem en un “sembla que no hagis fet caragols mai”. Ella no sap on posar-se. Els hi retiren els caragols. Acaben la carn, la conversa fa estona que ha mort. Van arribar quan anàvem per la segona teula de calçots, marxen quan no hem demanat les postres. Ni ulls brillants, ni ullals lluents, ni mans agafades. La tarda ha quedat oberta. Ella també pensava que havia tornat. Però no. Sembla que és un capítol més per a la novel·la dramàtica de la seva vida. Estic segur que, de camí al cotxe, ell voldrà tornar a començar. L’inici és l’esperança, potser fútil, però també és energia.

Ja sé que semblo el Grinch, sempre la cançó del rondinaire, la queixa i què insensible. Doncs no. Recordeu que empàtic i simpàtic no és el mateix. Defenso la il·lusió, l’aposta, fins i tot viure de les fantasies, de la pel·lícula que ens muntem. És clar. Però hi ha vegades que no puc. Que cadascú faci el que cregui. Però em subleva la mania de voler ser bona persona. Ja m’entens. Perquè et posa a la defensiva, a la reacció. És acceptar la condemna de la vida de l’“anar veient”, del “ja ho veurem”, de la rutina que ens empassa.

Prova de mirar-te al mirall dos minuts seguits. Si aguantes la mirada, hi ha un instant en què no saps qui ets: apareix una cara que no reconeixes, un gest que no havies vist mai, potser la persona que ets de veritat. A mi em passa i em fa por. És com si un món ple de normes absurdes -un Monopoly vital- t’atrapés de cop. I arriba la immoralitat de la felicitat i l’arrogància dels principis. Parar, perquè et parin o perquè el camí ja no hi és. Dubtar. Plorar fort mentre sona aleatòriament Yo no sé mañana al cotxe. Res té massa sentit. “No sé si després d'alba sentirem la mateixa set.” Se’t queden aquests versos enganxats al paladar, allà on la fel puja quan les bufetades et recorden que estimar és dolorós, l'hòstia de dolorós. Però la vida sense il·lusió no és vida.

Què bo el monòleg d’Eduardo Lloveras a la sala Dau al Sec. Una cançó llunyana, aquests dies; quina cremor, quina merda com deixem podrir les famílies, com engolim enveges i covardies, com cultivem el silenci, que, com deia Beckett, és la nostra llengua materna. “Existim en els buits que hi ha entre els sons que fem”, diu el protagonista. I em ve al cap que potser és moment de fer la guerra contra els pensaments intrusius, però sobretot contra la bruixeria de les expectatives, l’angoixa de tot allò que se suposa que hauries d’haver fet ja i la paràlisi dels costums que has heretat. Hem d’anar cap als buits. La veritat està allà on no dissimulem.

I de sobte entra en escena un violoncel que et recorre l’ànima com un patinador fent giragonses i piruetes en els Jocs Olímpics d’Hivern. Perquè tots som bipolars o multipolars en el mateix dia. No per la química del cervell només, sinó perquè Déu nostre Senyor, guionista amb un sentit de l’humor ben retorçat, et va posant a prova. Digues-li il·lusió, o com vulguis. Com deia el poeta cubà, en això de l’amor soc un idiota, però el teu poder és fer-me sentir com un nen. O com jo penso que es deu sentir un nen. Un nen que mai vaig ser: feliç i tranquil, segur. Cap queixa, cap trauma, cap rancúnia i tot l’agraïment. Perquè sempre estem sols. Quan tanques els ulls, en el teu respirar sincer, només et sents a tu. I jo dec respirar fort.

Com a bon Taure, diu que no sé deixar anar, que m’enganxo a coses que ja no em fan bé, que m’ofego en els records, siguin reals o de pel·lícula. Però he après a tirar-me de cap quan cal. També m’afecta el virus de la zona de confort. I si m’ho demanes faré coses que ja he fet i moltes d’altres que vull fer per primer cop amb tu. Però de tornar, res de res. Cada dia una nova decisió; també seguir n’és una.

Com t’he dit abans, la vida sense il·lusió no és vida; és estar parat amb un cotxe de canvi manual a la ronda Litoral de Barcelona. Te’n rius de mi perquè m’acuses de no saber portar canvi manual. I et dic que ja en sé, però no vull saber-ne; una mica com la vida. Em mires. I et responc al que no m’has preguntat: que soc el poeta del canvi automàtic. Ens abracem sense tocar-nos, perquè les ànimes, de vegades, tan sols necessiten notar-se per sentir-se. Ja ho entendràs, i si no ho entens és que ja he marxat i no te n’has adonat, devies estar mirant el mòbil. Quantes coses se’ns escolen davant dels morros. Tinc la sensació que visc paralitzat, amb el cul a la paret, i van passant trens, camions i transatlàntics i jo romanc a lloc, tranquil·let, amb aquesta síndrome de l’impostor tan absurd i castrant.

“He tornat”, em va dir el cabronet. Quin paio. Quina alegria de viure, ni que sigui una nit. Quina lliçó i què burro que soc. No torno enlloc, però potser sí que haig de marxar d’on sóc.