Aquest divendres no pensava escriure sobre música, però, mireu, estic com qui diu passant el dia al Rock Fest Barcelona, a Can Zam, Santa Coloma de Gramenet, ara mateix escoltant un contundent grup anomenat Angelus Apatrida, thrash metal d’Albacete, i quan ets a un lloc com aquest és difícil lliurar-te a la reflexió filosòfica i, menys encara, a la teorització sobre els escenaris als quals es veu abocada la política catalana en el camí de l’1-O. El cantant d’Angelus Apatrida, Guillermo Izquierdo "Polako" per cert, ha dit públicament que no vota Ciutadans.

Instal·lat en aquest parc agradable, una mica impostat per la gespa artificial ben pròpia del Sónar, el moment és oportú per pensar en les coses que som i les que volem aparentar. Quants periodistes cool, quants músics hipster, quants noiets amb ulleres de pasta (com les meves, val a dir) m’han confessat a cau d’orella una cosa com ara “el meu primer concert va ser d’Iron Maiden”. Com qui mira d’amagar que va créixer a Nou Barris, o que va votar Duran i Lleida, o qui vol fer creure que és independentista de tota la vida quan fa quatre dies parlava amb befa dels “de la ceba”. Escolta, les coses que has fet les has d’assumir, i en el camí contrari hi ha la bestiola desestructurada i el llest que fa la viu-viu. “No ho diguis a ningú”... Au, passa avall.

Diguem no a la farsa i diguem sí a la liquidació dels plaers culpables, i de renegar de les coses que ens agraden íntimament, o que ens van agradar un dia, però que ara no encaixen amb allò que creiem que és el gust del prestigi. Als festivals de rock alternatiu, per dir-ne d’alguna manera, escarbes una mica i hi surt un fan de Metallica i un altre de Scorpions. Ah, però de vegades sembla que el món no existís abans dels Pixies i My Bloody Valentine.

Tenim una tirada a buscar la seguretat a través del contagi del gust hegemònic o d’una suposada elit per tot seguit poder dir: “jo sóc d’aquests, i no d’aquella colla de sapastres”. Però, quin sentit té formar part d’un hipotètic club dels guanyadors, dels que dicten el signe dels temps, quan t’hi has apuntat a consciència, per càlcul o una intuïció oportunista, precisament perquè sabies que eren els guanyadors? Sempre m’ha causat admiració que el votant del partit més votat li refregui el seu èxit als nassos del votant del partit petit. Com si votar al partit que tothom sap que guanyarà, i decidir fer-ho per aquest motiu, fos indicador d’una intel·ligència superior o d’un talent exclusiu.

Francis Rossi, d’Status Quo, em deia fa uns dies en una entrevista que sempre li havia dit a la seva filla que mai no s’havia d’avergonyir de la música que li agradava, i aquest és un gran consell. Així que, ara que el Rock Fest ens ho posa fàcil: metal·laires camuflats, deixeu-vos de romanços i de teatre amateur i feu el favor de sortir de l’armari!