Passem llista. El foc creuat fa vaticinar el pitjor. Estem parlant de constituir un govern de concentració després del 27-S, i això requereix joc net, equilibri de forces, confiança i, sobretot, que ningú tingui pressa per manar. El moviment sobiranista està a lloc, la gent preparada per fer campanya, l’atenció alerta, els nervis a punt. L’ANC farà la seva renovació esperem que sense problemes (són els inconvenients d’allargassar massa el temps de cada pantalla) i intueixo que no perdrem de vista la Carme Forcadell. Els partits tremparan armes per les municipals, i fóra bo que s’establís un pacte entre els dos grans: qui tregui un vot més rep el suport de l’altre, oi? Després tornaran els alcaldes a formar entorn de l’objectiu.

La societat civil ha de refer el pacte, perquè el “dret a decidir” ja pertany a la pantalla anterior, ara es tracta de sobirania. No podem continuar amb l’acord gros, alguns han de quedar al voral. La majoria parlamentària s’haurà de fer amb els independentistes inequívocs i això vol dir que ICV ha de pendre decisions, i li serà més difícil que a Unió, perquè ara els nostres amics verds tenen el cap més emboirat i la màquina de calcular als dits. Amb la CUP hi confio plenament: són crítics, i això és bo, i són sincers. Però per damunt d’aquesta piràmide que fins aquí era impecable, la cúpula del lideratge trontolla.   La pressa d’ERC per consolidar una hegemonia que ara no toca –la seva pròpia—ens ho pot fer saltar tot enlaire. Això es paga a les urnes, de fet ERC ja ho ha pagat en el passat.

Tenim una majoria social (a demostrar i a créixer) que no es pot trencar ara per ambició, per consells de mal escoltar o per error de càlcul. No som encara en això. Però el que tenim davant dels ulls és escruixidor. Pim, pam, pum.

És que Espanya s’està movent a una velocitat ensordidora i acabarem encerclats en una reforma constitucional –que ens será del tot inútil- mentre discutim que si Mas, que si Junqueras. Ens hi juguem perdre cinc anys. O deu.