No trobareu a Europa una entitat cultural no governamental més dinàmica i amb més penetració social que Òmnium Cultural. Amb gairebé 200.000 membres ha estat i és una referència per a Catalunya i els Països Catalans, en els moments més durs per a la llengua, la cultura i la cohesió social. Ha sabut adaptar-se a cada moment del país i reenfocar les seves accions per incidir allà on és més necessari. 

Òmnium –al costat d’altres organitzacions de la societat civil com l’Assemblea Nacional Catalana– han estat en la mira de la repressió espanyola des del minut zero. Per això els seus presidents van ser dels primers a patir les conseqüències de l’autocop perpetrar per l’Estat a partir del 20 de setembre de 2017 per aturar la secessió de Catalunya.

Òmnium va fer de la resistència no violenta un exemple a seguir, en la figura del seu president, un home de pau sorgit de la base, un ciutadà normal i corrent compromès amb la causa de la llibertat del seu país. El seu cas, com el de la resta de represaliats, encara ha de resoldre’s a instàncies europees. L’Estat espanyol segurament desoirà les sentències internacionals que rebrà en contra per aquests casos, però la causa catalana quedarà reforçada i confirmada.

L’embat de 2017 no va reeixir, però ens va deixar molts aprenentatges i algunes victòries que ens han de servir de base per tornar a intentar-ho en el futur més pròxim. Convé llegir el discurs del nou president d’Òmnium, molt treballat i ple de continguts que serveixen per entendre cap a on anem i què hem de fer per arribar-hi.

“Hem vingut a guanyar”, va dir Xavier Antich ja amb el barret de president a l’assemblea de l’Hospitalet, recollint el testimoni d’un Jordi Cuixart que va donar un exemple extraordinari en cedir-hi tot el protagonisme. “Sabem on volem anar i què cal fer per arribar-hi”. És el tipus de missatge que necessitem per sortir de l’atzucac de les batalletes estèrils i les lluites per un poder cada cop més acotat. 

El repte d’Òmnium, que és també el repte de Catalunya, és fugir de l’esperit de resistència que amara el capteniment de l’independentisme des de 2017 per abraçar la moral de victòria necessària per avançar. Ha de fer-ho tot fugint de l’antipolítica, definit per Antich com “l’ou de la serp” que obre pas a l’extrema dreta i el feixisme.

Catalunya tindrà una altra finestra d’oportunitat per assolir la independència més d’hora que tard, que haurà de trobar el país preparat i a punt per assolir la victòria. Òmnium marca el camí amb una renovació a fons dels lideratges, amb perfils potents d’alta càrrega política i intel·lectual. La resta d’actors del moviment han de seguir el seu exemple. Hi ha molta feina per fer.