Això d’Egipte impressiona. Tot i que no fa gaire fila d’acabar bé: la cosa fa l’efecte de derivar cap a un Tiananmen faraònic, encara que sempre hi ha la remota esperança que el dèspota il·lustrat opti pel seny. Però passi el que passi, ara ja podem dir que el que ha donat lliçons de civilització, de contenció, de sentit comú i de serenor és el poble egipci. Lluny de l’estampa tòpica dels quatre turbants inflamats, aquests dies hem vist un paisatge prou edificant.

El que hem vist, si més no des de lluny, no era pas una revolta islamista. Aquest ingredient també hi era, però el color dominant era el d’un poble dret i valent, reclamant els seus drets. Una revolta cívica i democràtica, en tot cas. Suposo que amagada a sota d’aquesta imatge hi ha mil contradiccions i embolics, però l’essencial és que han aconseguit transmetre la impressió d’una gent digna, insubornable, recta i civilitzada.

El que hem vist impressiona. Persones que acudien en massa a reclamar drets humans; sense ira, sense violència. Gent que seia a terra, disposada a quedar-s’hi fins que el sàtrapa de torn baixés del burro. Gent normal i corrent, farta de suportar repressió, mentida, robatori i abusos. Hem vist com la policia, còmplice de tot plegat, desapareixia del mapa; i hem vist com els ciutadans s’organitzaven en patrulles i escamots per evitar el desordre i el pillatge. Fins i tot l’exèrcit es posava al costat de la població, negant-se a disparar contra gent indefensa.

Digna com ha estat la inciativa popular, indigna ha estat la resposta del règim. Quan Mubàrak i els seus no han pogut girar els tancs contra la gent, quan el caos que volien provocar amb la retirada dels agents de l’ordre no ha funcionat, aleshores han optat per la desestabilització descarada. Són les tècniques que van fer caure Ceaucescu, però també són les argúcies que van mantenir els Duvalier a Haití. Ara mateix ignorem si els tontons de Hosni Mubàrak seran capaços de subvertir prou l’ambient. És el que pretenen, és clar; generar desordre i que el Rais irrompi en escena com a àrbitre indispensable.

Quan el poder juga a la desesperada i juga amb foc, és quan un poble digne té una oportunitat històrica. Cal estar atents al que passi al Caire, perquè potser és una lliçó que nosaltres algun dia haurem d’aprofitar. Quan el poder no té altra arma que la de confondre, enfrontar i encendre la metxa, és quan la societat ha d’actuar amb més disciplina i sobrietat. Amb fermesa, però també amb intel·ligència. Ho sabran fer els egipcis? Ho sabrem fer nosaltres quan ens arribi l’hora? Tot depèn de nosaltres. Aquesta hora turbulenta arribarà, i serà bo preparar-nos per evitar tant les provocacions com les frenades.

Hem vist un poble digne a l’altra banda de la Mediterrània. Al nostre costat n’hem vist més d’un tast; la manifestació del 10-J, les consultes... Però arribaran proves més grans, de ben segur. Només caldrà estar a l’altura.