Per primera vegada des de la moció de censura contra Josep Maria Bartomeu, els grups d'oposició a la directiva del Barça s'han posat d'acord en una qüestió substancial. Perquè, al marge de què passa al camp, el més rellevant que afronta el club en les properes setmanes és l'assemblea de compromissaris que ha de validar els comptes anuals. Uns comptes que reconeixen unes pèrdues de 91 milions d'euros que, segons l'auditor, encara haurien de ser més pronunciades. Els grups de l'oposició reclamen que es tombin els números en l'assemblea, que tornarà a ser fonamentalment telemàtica, com si la pandèmia encara s'allargués.
Anar en contra de la gestió econòmica del club és el principal argument que tenen els adversaris de Joan Laporta per desgastar-lo. Els números de l'entitat tenen un recorregut mediàtic limitat, circumscrit a l'assemblea, i el soci està més pendent de si es guanyarà el Madrid, o de si aquest any la Champions serà motiu d'alegria. I, de moment, Laporta ha encertat en el canvi a la banqueta: s'ha passat de la inanitat de Xavi a l'alegria -germànica, això sí- de Hansi Flick i l'aposta per la Masia. Sigui per necessitat o per convicció, veure adolescents agafant les regnes de l'equip i gaudir de la irrupció de Lamine Yamal genera la il·lusió perduda després de l'adeu de Messi, que hauria trastocat qualsevol club.
El cicle descendent, però, es va iniciar molt abans del comiat del millor futbolista de la història. Va arrencar, de fet, quan tot anava bé. Mai un èxit esportiu -el triplet del 2015- havia estat tan negatiu per una entitat. La victòria de Josep Maria Bartomeu a les eleccions d'aquell any, poc després de guanyar l'última Champions a Berlín, va encetar una etapa desastrosa que encara s'està pagant. Quan Víctor Font, cara visible dels opositors a Laporta, es va presentar en societat, sempre explicava que el principal temor era que el Barça es convertís en una espècie de Milan, el club que va tocar el cel amb Silvio Berlusconi a la llotja i va arribar a estar a només dues competicions europees del Madrid. El club italià va acabar venut a un propietari estranger i va travessar una llarga etapa sense trepitjar Europa.
L'oposició té motius per queixar-se. La governança del club, que sovint s'assembla més a una empresa familiar que a una entitat que factura mil milions d'euros l'any i representa una de les marques més potents del món, té serioses mancances. És possible que s'hagin fet inversions desmesurades per determinats jugadors -Ferran Torres, per exemple-, que d'altres membres de la primera plantilla -Robert Lewandowski, ara en ratxa- tinguin contractes inflats, o que la gestió del nou Spotify Camp Nou s'hauria pogut fer millor. Vendre's peces nuclears per al club a l'hora d'establir palanques per fitxar pot ser un problema a llarg termini. Però dir que l'herència de Laporta pot ser pitjor que la de Bartomeu, com va determinar Font, pot tendir a l'exageració. Perquè amb Bartomeu no només hi havien errors econòmics o futbolístics, sinó també de component ètic.
Com estaria el club amb un altre president al capdavant? És possible que Laporta no sigui el millor gestor de la ciutat, però representa un paraigua sota el qual el club ha pogut renéixer o, si més no, mantenir-se viu mentre es refà. I l'oposició, legítima i necessària, haurà de tenir en compte la principal norma del món del futbol: si la pilota entra, no tindran res a fer. Perquè si hi ha títols, es compleixen els terminis del nou estadi i es torna a posar en marxa el cercle virtuós, Laporta podrà sobreviure a qualsevol contratemps econòmic.