La guerra carlina va esclatar com una perdigonada. Una violència disseminada, mal comunicada, que no buscava fundar res, per bé que sobre el paper lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, els que es llançaven a les armes no actuaven sotmesos a cap autoritat. La reflexió és de Raül Garrigasait, que m’ha captivat amb el seva primera novel.la; Els estranys (Edicions 1984), una de les bones novel·les de l’any, que agafa el fil de la primera guerra carlina, i la situació amb que la va viure a Solsona un prussià incorporat a les files de Carles V: Rudolf von Wielemann.

Garrigasait juga anant del passat al present i amb les contradiccions d’anàlisi que una mirada actual massa reduccionista podria penjar en aquells carlins arrenglerats sota les ordres de Mossèn Trinxat, o de les de veritables sanguinaris com el comte d’Espanya, Roger-Bernard-Charles d’Espagnac, un desequilibrat de seixanta anys que havia executat tant absolutistes com liberals, un neurastènic que va dirigir les tropes absolutistes a Catalunya.

El cas és que aquest prussià, Wielemann, té una vida paral·lela a la de Fèlix Lichnowsky, un altre compatriota que també seguia als carlins però més a prop del Francolí, i que feia aparèixer Joan Perucho a Les històries naturals, les d’Antoni de Montpalau baró de Maldà, i la persecució d’Onofre Dip, el vampir de Pratdip (Baix Camp). Wielemann reclòs a Solsona farà amistat: “una cosa estranya: etèria i compacta alhora. És l’amor menys natural, el menys instintiu i biològic” amb el doctor Foraster. Els uneix la música, més ben dit Beethoven. L’opus 49, número 1 que havien sonat a Berlín, sonava també a Solsona al piano del doctor Foraster. Les mans que tocaven el piano “vorejaven les esplugues més fosques i humides de la contrada, s’elevaven de sobte cap a la claredat inhumana del cel, s’estenien i s’arrupien, dibuixaven una dansa a l’horitzó, remotíssima fins a perdre’s, basardosa”.

Em fa gràcia pensar que aquell Beethoven que salvava les diferències entre aquests personatges sonarà aquesta temporada en la tanda de concerts que l’orquestra Camera Musicae que dirigeix Tomàs Grau farà al Palau de la Música de Barcelona en la seva sisena temporada. Beethoven en serà el fil conductor. Hi sonarà l’Heroica, i les obertures d’Egmont i Coriolà, la Segona i la Setena simfonies i el Concert per a violí i orquestra. Com ja ve fent Camera Musicae, ha convidat un director principal, aquesta vegada Salvador Mas, que el 4 de febrer dirigirà la simfonia Heroica de Beethoven i el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Xostakóvitx. Mas deia aquesta setmana durant la presentació del cicle, que Beethoven “exigeix un compromís espiritual, el tot o res. No s’hi val amb mitges tintes. És la música que més costa fer als catalans, perquè tenim tendència a pactar”, Mentre parlaven Mas i Grau sobre Beethoven el cap se me n’anava cap a Els estranys.

Garrigasait hi escriu: “Amb la multiplicació de les lleis i de les disposicions, l’únic que entens és que mai no pots estar segur que no te la fotran per alguna banda, perquè les subtileses de la llei sempre afavoreixen a qui té el monopoli de la interpretació” i tot i que som en el moment en que un buròcrata parlava en nom d’un govern, en què un notari foraster aspirava a dominar el món amb una prosa espantosa. No sé si la música que sona és de pacte, del pacte reclamat per fer el referèndum. Sembla que el govern de Rajoy seguirà en la línia d’afermar un titular d’un diari del segle XIX El Constitucional que també surt a Els estranys, i que titulava: "Imposibilidad de que Cataluña se declare nunca independiente”. Sonen els compassos de l’Heroica en un temps en què els herois ja no s’estilen. Ja veurem si com aquells carlins acabem defensant un sobirà remot i absent.