A la majoria ens costa encara recordar bé el seu nom, però tots tenim present la imatge i la trajectòria d’Aung San Suu Kyi, la líder birmana que durant molt de temps ha estat un referent de la lluita per les llibertats polítiques. La Mandela d’Àsia, se li ha dit. La dictadura que va governar Birmània des de 1962 fins al 2011 la va tenir tancada en arrest domiciliari durant 15 anys. El 1991 li van concedir el Premi Nobel de la Pau, però no va poder anar a recollir-lo fins al cap de 21 anys.

Aung San Suu Kyi és un dels rostres del Mount Rushmore virtual dels herois de la llibertat dels pobles i les persones, com Rigoberta Menchu, el xinès Liu Xaoboo, el mateix Mandela, Desmond Tutu…o els més antics Andrei Sakhàrov, Vaclav Havel…(cadascú en pot afegir uns quants més). Ens agraden els lluitadors que s’enfronten a les dictadures, és clar. Per això ens vam alegrar que, finalment,  les pressions internacionals esquerdessin la rigidesa del règim de Birmània i, al 2015, el partit d’Aung San Suu Kyi guanyés les eleccions amb un resultat indiscutible. I ens indignàvem, amb raó, perquè unes normes sota sospita inhabilitaven la líder per accedir personalment a la presidència. La constitució birmana, redactada encara pels militars, prohibeix ser president a qui tingui fills amb passaport estranger. Com ella té. Sembla fet expressament per vetar-la. Encara ara, tot i ser la líder de facto, només és oficialment una ministra.

I, de cop, descobrim una altra cara de la realitat. La realitat dels rohingya, la minoria de musulmans que viu en una regió de Birmània fronterera de Bangladesh i que ha estat marginada des de fa anys. A l’agost, diversos xocs violents van revelar la situació. Desenes de milers de musulmans són expulsats contínuament cap a Bangladesh, en una operació que l’ONU creu que s’acosta a una neteja ètnica.

Però ara el govern ja no és la dictadura militar, encara que l’exèrcit continuï tenint molt de poder. Ara la cap visible del govern és Aung San Suu Kyi, la premi Nobel de la Pau que, segons l’Acadèmia, representava “tanta gent que a tot el món s’esforcen per aconseguir la democràcia, els drets humans, i la conciliació ètnica per mitjans pacífics.” I Aung San Suu Kyi no ha dit ni un mot a favor dels rohingya, més aviat el contrari, ha parlat de “terroristes” i de “desinformació”, malgrat les evidències. I un dels seus col·laboradors més pròxims ha justificat la situació dient que els rohingya “no són ciutadans de Birmània, són estrangers”. 

L’ONU li demana a la premi Nobel que vagi a donar explicacions. Ella, de moment, no hi ha anat. Els experts donen més d’una explicació: des de la més comprensiva, que diu que Aung San Suu Kyi encara té una posició política massa feble, fins als que asseguren que l’odi als rohingya és un dels elements que uneixen més tota la resta de birmans, civils o militars. Sigui com sigui, Aung San Suu Ky ha passat d’heroïna a vilana. La seva foto torna a presidir manifestacions, però ara l’escridassen.

Qui és en realitat Aung San Suu Kyi? La lluitadora demòcrata contra un govern autoritari, dictatorial, o  la líder d’un govern que aixafa els drets d’una minoria? La resposta és senzilla: és les dues. Potser la realitat és més polièdrica de com la voldríem. Per més que ens incomodi.