Aquesta ha estat una setmana ben trista a Vilanova i la Geltrú. La mort violenta d'una criatura de 13 anys a mans d'un criminal sense ànima, ha colpit els carrers de la nostra ciutat. Cap conversa era aliena a la tragèdia i la solidaritat amb la família i amics de la Laia ha estat exemplar.

El silenci a la Plaça de la Vila de la multitud que ens aplegàvem gelava el cor dels presents. Record, escalf, amistat, amor. Necessitàvem sentir-nos junts, dir-nos, amb la presència, que som comunitat i que, finalment, ens tenim els uns als altres.

Juntament amb el sentiment de tristesa i ràbia, era present a l'interior de tots nosaltres, la pregunta, la maleïda pregunta que ens acompanya en tants moments de la nostra vida, "per què?". Quin maligne camí porta a una persona a deshumanitzar-se fins a l'extrem de malmetre la vida d'una nena indefensa. Com pot el mal apoderar-se del cor d'algú. Mai ho sabrem, mai entendrem els humans les raons darreres del mal i el dolor que ens rodeja. Respon al misteri de la condició humana. Un de tants.

Les creences de cadascú ajudaran, o no, a trobar una resposta. Una causa. Una explicació. Difícilment sentirem el consol que necessitem en aquest moments en què la vulnerabilitat humana es fa tan evident. Sens dubte, pels familiars i amics, aconseguir-ho és una quimera. L'escalf d'una ciutat sencera al seu costat i de tanta bona gent, serà una ajuda per iniciar el camí per refer les seves vides amputades.

L'Ajuntament de la ciutat, amb encert, va declarar uns dies de dol. No hi havia energia col·lectiva per celebrar cap esdeveniment. Busquem recolliment, silenci i pau. Amor i complicitat en aquest moments de dol. Justament és aquesta necessitat, en bona mesura, una de les raons per viure junts, en comunitat. Sentir-nos acompanyats en els moments en els quals la nostra fragilitat es fa tan evident. Per això, té tant valor no deixar mai de sentir el desig de ser comunitat. No ho oblidem mai.

Especialment dolorós i colpidor ha estat pels joves i adolescents vilanovins. Naturalment entre els qui coneixien a la Laia, els seus amics i els nois i les noies de l'Escola Pia. I també per tots els de la ciutat. El desconcert i l'esglai s'ha estès a tots ells aquests dies. De nou, la pregunta, 'per què?'.

La proximitat amb la tragèdia la fa més real, més intensa, més teva. Té rostre, pares, amics, germans, companys. Prens consciència que podries haver baixat tu aquelles escales i trobar la fatalitat.

I per afrontar aquesta situació difícil de dolor i incomprensió, d'un 'per què?' desesperat ressonant al cor de milers de joves, de nou han aparegut els herois de sempre, els mestres. Gestionant el conflicte, les preguntes. La desorientació. I el seu propi dolor, ràbia i tristesa. Intueixo les cares, perquè les he vist a casa, d'aquests adolescents a l'escola. I aula a aula durant aquesta espantosa setmana de juny, els nostres mestres han ajudat a gestionar el desconsol de tots els seus alumnes. A transitar per la buidor i ensenyar-los a seguir caminant, a seguir estimant, a seguir creient en la condició humana. A seguir creient en l'altre. A no viure refugiats en la por i la desconfiança. En definitiva, a créixer en el Món d'ara i aquí. Quina feinada i quin coratge.

A la Pia han hagut d'entomar un tràngol pel qual una persona mai està preparada. No sé d'on han tret l'energia els mestres i l'equip directiu per estar a l'altura, per donar resposta. La força i el coratge, la sensibilitat i la serenor per ajudar, per acompanyar i fer costat a tant desconsol i tristesa innocent. Però ho han fet. I de quina manera!

Cada matí, quan acomiadem als nostres nanos, no oblidem que gaudim del privilegi de deixar-los en tan bones mans. Unes mans que ensenyen però sobretot eduquen i estimen. I els ajuden, fràgils com són (i som), a construir un món interior més sòlid i a transitar cap a la vida adulta amb més seguretat i fortalesa. I amb l'aprenentatge que junts, en comunitat, estimant-nos, els tràgics misteris de la vida, amb els que malauradament hi hauran de conviure, es viuen millor, malgrat pesin igual.

Gràcies a tots vosaltres estimats herois i un record emocionat a la Laia, a la seva família, a la comunitat de l'Escola Pia i a tots els seus estimats amics i amigues. DEP.