La setmana passada els partits dits independentistes van perdre la majoria parlamentària després d'un espectacle més aviat galdós al voltant dels vots dels diputats suspesos. L'aberració que suposa alterar majories parlamentàries no ens ha de fer oblidar que, de fet, el parlament ja no servia de gran cosa des del moment que va acceptar que un magistrat podia vetar candidats a la presidència que havien estat escollits democràticament com a diputats.

Amb una CUP fora de combat, els retrets entre ERC i les múltiples formes de l'espai convergent s'aniran reproduint fins a les sentències, moment en què el xantatge emocional trobarà un camp ben adobat per convocar eleccions mentre uns acusen els altres d'haver-se rendit per covardia i per interessos partidistes.

Mentrestant, la política catalana anirà degenerant cada vegada més, potser s'aprovaran els pressupostos generals de l'estat amb algun escarafall, el govern s'empassarà tots els gripaus mentre va buidant les paraules de significat ("fer república") i, tot brandant el llaç groc i pujant muntanyes per la llibertat, encara acusarà de violentes les protestes de la gent que els reclama un mínim d'honestedat.

A banda de l'escut dels presos com a xantatge emocional permanent, que tots comparteixen, hi ha dos tipus de respostes a les crítiques per part de l'entorn dels partits: des del món d'ERC s'acusa d'hiperventilats els crítics, mentre que el món convergent respon als retrets atiant el simbolisme buit i enganyant la parròquia per girar-la en contra dels primers.

Totes dues reaccions són cíniques i perverses: d'una banda, s'ha de tenir molta barra per acusar d'hiperventilats els qui de bona fe s'han cregut allò que, fins ara, se suposava que eren els teus propis plantejaments. De l'altra, s'han de tenir molt pocs escrúpols per voler fer quedar l'altre com un covard quan tu mateix tampoc no saps què fer ni estàs disposat a arriscar res.

Quan parlo d'arriscar no em refereixo a desobeir perquè sí, sinó simplement a començar a admetre el fracàs i fer-se'n responsables, traçar una estratègia que no impliqui regalar investidures ni pressupostos a l'estat a canvi de res, defensar la poca sobirania que li queda al parlament renunciant als càrrecs si fa falta. En definitiva, deixar de prendre el pèl a la gent. No hauria de ser tan difícil.