Els llibres d’història parlaran molt d’aquest periode de crisi i descomposició, però poc dels líders –entre cometes- que l’estan gestionant. No sé si té una relació directa el fet de viure un moment especialment clau, en què tot es posa en qüestió i cada dia sembla el final d’alguna cosa, amb la presència tan borrosa dels responsables polítics de cada país. Parlo especialment d’Europa, on fa temps que els caps de govern es divideixen entre els que semblen a punt de caure per mala gestió i els que ho poden fer per irregularitats.

Quina petjada estan deixant en aquests moments, en què tanta falta farien gestors amb idees clares, els Rajoy, Hollande, Cameron, Pasos Coelho, Enrico Letta...? Fins i tot Angela Merkel, aparentment la més investida de lideratge, no sembla que pugui passar a la història per l’originalitat d’una estratègia basada en el monodiscurs de l’austeritat peti-qui-peti, que cada dia apareix amb més claredat com un carreró sense sortida. Els dirigents de debò del món actual semblen estar fora dels despatxos polítics, i no tenen noms coneguts ni sortiran mai en portada a la revista Time.

La quantitat de polítics implicats en escàndols encara ho fa més greu. A Espanya,  el cap del govern veu com aquells amb qui comparteix ideologia o fins i tot carnet l’empenyen cap a la renúncia o cap al banc dels acusats. A França i a Itàlia els expresidents ja tenen la justícia al damunt. La democràcia cristiana alemanya, amb menor grau, tampoc no s’estalvia denúncies periòdiques. I el pitjor de tot és que l’oposició oficial no sol aparèixer com una gran solució a ulls de l’electorat.

Girant la vista enrere podem trobar diversos moments històrics en què el món va patir aquesta falta de lideratge. I acostumen a coincidir amb finals de cicle. No recordem gaire, per exemple, els últims emperadors romans, o els últims faraons, ni els últims presidents de molts governs comunistes, els polítics francesos que van suplicar a De Gaulle el canvi de règim, els dirigents d’Anglaterra i França dels anys 30, o el president nord-americà a qui va petar la crisi del 29 als nassos. La història els va passar pel damunt. I fa la impressió que els actuals dirigents europeus no estan gaire lluny d’això mateix.