TV3 va emetre el passat dimarts en prime time el documental Hola, Europa!. Dirigit per Dolors Genovès i presentat com la continuació natural d’Adéu, Espanya, el documental inclou les reflexions de 31 persones sobre el dret a l'autodeterminació i la situació política que es viu a Catalunya. Amb una particularitat: la majoria d'opinions que s'hi expressen –si no la seva totalitat- són favorables a la independència. Genovès ha explicat que va intentar comptar amb l'opinió de fins a setze persones contràries a l’estat català, però que cap d'elles va voler participar-hi. Així, Hola, Europa! es va convertir en un repàs exhaustiu de les nombroses raons dels partidaris de l’estat propi.

Que els mitjans catalans prioritzin les raons del “sí” és quelcom comprensible. Cal tenir en compte que el punt de vista dels partidaris del “no” estan molt presents als mitjans d’àmbit estatal, que a Catalunya tenen quotes d'audiència molt rellevants. Dit això, però, ens hauríem de preguntar si és lícit que TV3, quan aborda la qüestió de l'estat propi, minimitzi d’una forma tan explícita els arguments contraris a l’estat català. Encara que dolgui admetre-ho, Hola, Europa! està més aprop de la propaganda que del periodisme. Podrem buscar-hi els subterfugis que vulgueu: que com que és un documental no fa falta que aporti totes les visions, que cal contrarestar amb les poques forces que tinguem els arguments de la caverna, o que els partidaris del “no” van ser convidats i no hi van voler intervenir. Cap d’aquests arguments és prou convincent. En primer lloc, és cert que un documental sempre incorpora el punt de vista de l’autor, però un bon documental, a més, sempre contrasta. En segon lloc, que els mitjans espanyols practiquin un periodisme de trinxera no ha de voler dir que els catalans també ho hagin de fer. Quin país nou construirem, si apliquem aquesta mecànica a la resta d’aspectes del procés de construcció nacional? I sobre la qüestió les negatives a intervenir al documental, cal tenir clar que la feina del periodista és aconseguir el màxim nombre de veus. Abans de publicar un material incomplet, més val no fer-ho. Després de la setzena negativa, doncs, el més assenyat hauria estat intentar-ho de nou amb una dissetena font.  

Fet i fet, a qui fa més mal Hola, Europa! és als partidaris de la independència. És un autogol, perquè dóna munició als defensors de la unitat d'Espanya i arguments als que presenten el sobiranisme com un invent de CiU per desviar l’atenció de les retallades. En canvi, la seva efectivitat com a instrument propagandístic és limitada: quants indecisos s’hauran decantat pel “sí” gràcies a Hola, Europa? Probablement pocs, perquè els arguments que planteja no són nous, sinó que han tingut una presència destacada als mitjans durant els últims temps. Ara com ara, els esforços dels independentistes s’haurien de centrar en aconseguir fer realitat la consulta, i això només serà possible si als partidaris de l’estat propi hi sumem als demòcrates que encara dubten o que tenen clar que votaran que no, però que tanmateix creuen que el poble s’ha d’expressar en llibertat. Aquestes complicitats no les aconseguirem posant l’accent en els greuges amb Espanya i reiterant el discurs simplista que culpa Madrid de tots els mals, sinó reubicant el debat en la qüestió transcendental: el retorn a la democràcia i la sobirania popular. Productes com Hola, Europa contribueixen a presentar el dret a decidir com un procés tancat, i això no atrau partidaris. Si del que es tracta és d’avançar cap a la independència caldria ser una miqueta més intel·ligent.