Aquests dies he pensat molt en Eslovènia. Sempre he admirat el caràcter de país modern i dinàmic d’aquella nació. I com, sense haver estat mai independents abans, van accedir a l’estatalitat sobirana i, amb tota la UE i els Estats Units en contra, van fer un referèndum no reconegut abans i van guanyar-lo. Avui són membres de la UE i Espanya hi té ambaixada, malgrat haver jurat i perjurat que mai no els reconeixeria, ni a ells ni a cap altre dels estats bàltics i balcànics on, ara, té també presència diplomàtica. Recordava la llegenda que explicava com, per a preparar-se davant l’ofensiva militar que van haver de patir durant uns dies, les barques de pescadors dels pocs ports marítims del país anaven entrant, clandestinament i de nit, armament per a la seva defensa territorial. Tot tenia un aire de revolta èpica, romàntica, amb un protagonisme absolut de la gent anònima. I tenia present Milan Kucan, el primer president de l’Eslovènia independent, quan ens comentava que va ser en un viatge a Catalunya, precisament, on es va convèncer que no hi havia més sortida que la independència.
 
Però el que passa aquests dies, a Catalunya, supera totes les millors mostres de patriotisme popular, democràtic i pacífic que s’hagin produït en moltes, moltes dècades, arreu del món. No ocorre gaire sovint que algú estigui orgullós del seu país, de la seva gent, del seu president, del seu govern i de tants i tants batlles, tots alhora. Tenim un poble mobilitzat, amb les idees clares i uns objectius que no enganyen ningú.  Un poble que vol ser independent i que ha demostrat una capacitat d’organització sense precedents històrics. A mesura que se’n van coneixent detalls, la gesta catalana d’aquests dies dóna per a fer, pel cap baix, una gran pel·lícula èpica. Ara que es van sabent on eren les urnes, on s’amagaven les butlletes de vot, en quins escenaris insòlits es va fer el recompte i en quines condicions, l’admiració cap a la societat catalana no fa més que créixer. Centenars, milers de persones capaces d’estar conxorxades en acció clandestina, amb un secretisme i una discreció d’una fortalesa fèrria, impenetrable fins i tot per a un estat amb exèrcit, serveis d’intel·ligència professionals, diplomàcia estesa arreu del món i confidents a sou. Gent que s’estava hores fent cua per a votar i, un cop dipositada la butlleta de vot a l’urna, no se n’anaven, sinó que s’hi quedaven. Gent que, en comptes de fugir-ne, anava al col·legi electoral quan circulava el rumor que les forces d’ocupació eren a punt de presentar-s’hi. Quanta heroïcitat anònima, quant de civisme acumulat, quanta alegria col·lectiva compartida amb petons, abraçades, somriures, encaixades amb gent desconeguda amb els quals la qual descobries una complicitat desconeguda!
 
Mai com ara no havíem estat tan pendents del telèfon mòbil, ni els grups de whatsapp havien estat tan actius, ni tan encès twitter. En pocs dies ens hem polit totes les gigues de velocitat de tant de veure vídeos, sovint el mateix vídeo que t’arribava per deu llocs distints, en unes imatges que o bé mostraven la brutalitat policial sense límits -com les del sàdic que trencava un a un els dits d’una noia- o bé ens ensenyaven la resistència pacífica i imaginativa del nostre poble. En un context occidental on, dia rere dia, sentim a dir que el jovent no es mobilitza enlloc per a res, el cas català desmenteix l’afirmació, ja que han estat centenars de milers els joves, estudiants, pagesos, treballadors, que, en molts llocs, eren la punta de llança del coratge i la dignitat, nit i dia. I ho feien amb aquella alegria que duu la defensa d’una causa justa, que no es basa en la força, sinó en els sentiments i la convicció més profunda. D’altra banda, ha estat nacionalment reconfortant saber que urnes i butlletes de vot venien de Catalunya Nord, d’Elna, el poble que acollí una maternitat on, a la postguerra, van ser possibles tants parts de famílies refugiades (republicans, jueus, gitanos) i que, ara, ha estat clau per a donar a llum a un nou subjecte polític. I les concentracions de València, Menorca, Mallorca i Eivissa, o el rebuig del Consell de Menorca i l’ajuntament de Maó a assistir, el dilluns dia 2, a la celebració del “Día de la Policía”, com a mostra de rebuig a la bestialitat policial.
 
El poble català, madur, cívic, pacífic, organitzat, valent, ha estat també una mostra permanent d’enginy, sentit de l’humor i ironia, en contrast amb el ridícul i la ferotgia salvatge dels violents uniformats. Ja res no serà igual a partir d’ara. Espanya sap que no ens pot retenir per la força dels arguments i pretén fer-ho per la força de la porra i d’unes lleis on el franquisme campa desfermat, en unes imatges de desprestigi internacional de la Marca España, en tots els àmbits. El comportament vergonyós, miserable, còmplice de la repressió que, fins ara, ha tingut la Unió Europea ha dut molta gent, moltíssima, d’indubtable vocació europeista a plantejar-se, seriosament,  si, en el futur, de debò ens convé de ser-ne membres o bé hi sortiríem guanyant amb un estatus similar al de Noruega, Suïssa o Islàndia, que no hi pertanyen. N’haurem de parlar el dia de demà, però ara, en el present, tenen més sentit que mai les paraules del president Companys: “Totes les causes del món tenen els seus defensors, però Catalunya només ens té a nosaltres”. Aquests dies ho estem comprovant, amb emoció i amb preocupació, però des del convenciment que, al final, el poble català s’haurà guanyat a pols “la difícil i merescuda llibertat” per a accedir “al ple domini de la terra”. S’acosten dies molt difícils, però no tinc cap dubte que la gent, amb la mirada plena d’il·lusió, acabarà vencent, pacíficament, aquells que tenen un esguard ple d’odi, ràbia i set de violència. Perquè nosaltres lluitem, sense armes, des de la dignitat de voler ser lliure. Ells, armats, per què lluiten? Per això, més que mai, estic orgullós de ser català. Homenatge al poble de Catalunya!