Interessantíssimes, les entrevistes que componen Antoni Farrés, tal com l’hem conegut, fet amb traça per Manuel Foraster amb l’empenta d’un grup sabadellenc que es diu Amics del Toni. En el llibre hi parlen col.legues, regidors, parents, parelles, amics i gent com Jordi Pujol, Josep Oliu, Rafael Ribó, Quim Nadal o Antoni Bassas. La gràcia és que cadascú parla del que va viure, sense posar ni treure res, i així el resultat s’ajusta com un guant a la personalitat d’aquell gran alcalde, peculiar i rondinaire, que va ser el Toni Farrés. Li hauria agradat veure com cap dels seus no li fa la pilota.
 
Farrés, que va ser un alcalde de llarga durada –tothom coincideix que li va sobrar l’últim mandat-, pertany a una altra època. Atractiu, d’una monacal austeritat i honest fins a la medul·la, ho tenia tot per esdevenir llegenda. Va ser també un tirador solitari, esquerp als grans projectes comarcals, però del tot abocat a canviar-li pell i ànima a Sabadell. Ho va aconseguir. Farrés caminava sota les sigles del PSUC, però no era un home de partit. El seu projecte va tenir sempre un segell individual, i això és un mèrit, perquè després va venir la política en sèrie menada des de la direcció dels partits. Per cert, val la pena de llegir el “retrat” carregat amb bala del successor Manuel Bustos, que no participa en el llibre.
 
La feina de Farrés té ombres: la cultura, que no li interessava, i així li llueix el pèl a Sabadell! O la pretensió de fer un diari mansoi en un marc de relacions pèssimes amb la premsa. Té també elements significatius: la reticència d’un col.laborador a acceptar que, un cop endreçats els barris, calia també invertir en el centre “burgès”; la guerra que li feia el PSC des de la Diputació; l’ambició de crear una mini-àrea metropolitana sabadellenca; el canvi d’escala de l’Eix Macià, impulsat per Joan Antoni Solans… Total, una lliçó. I unes preguntes inquietants sobre com s’han definit els models en aquest país. País? Si un tema no pinta res en el llibre és Catalunya!