No cal tenir experiència en el món de la investigació per constatar que Ciutadans intenta atribuir al sobiranisme una rebuda hostil a Felip VI. En aquests dies d'agost, tradicionalment més reposats en clau política, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa es prodiguen als mitjans i a les xarxes socials per advertir que el monarca espanyol es trobarà amb "insults" i "mensypreus" a la seva figura quan assisteixi, divendres, a l'acte d'homenatge a les víctimes dels atemptats del 17-A. És curiós, això sí, que el partit taronja, desorientat després de la moció de censura -Rivera ja es devia veure còmodament instal·lat a la Moncloa, peus damunt la taula, recuperant el mobiliari de l'era Aznar-, intenti escalfar el termòmetre quan l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural evitaran qualsevol mobilització de protesta. L'ANC, de fet, ni hi serà.

Si res no canvia a última hora, es fa difícil d'imaginar una rebuda manifestament hostil contra el rei. No només les dues principals entitats sobiranistes han allunyat el focus de l'homenatge barceloní -on hi haurà les principals institucions estatals i catalanes-, sinó que diversos comitès de defensa de la República (CDR) s'inclinen per "ignorar" el monarca. Si aquesta és la resposta majoritària de l'independentisme a la visita reial, on és la politització del 17-A? Si el president de la Generalitat, Quim Torra, assisteix al costat de Felip VI a les ofrenes florals i als actes de record, quin menyspreu al rei estarà exercint? Sovint, els qui acusen la Generalitat de polititzar-ho tot són els que neguen que la visita del monarca és, indiscutiblement, política. Són els mateixos que clamen contra la politització de l'esport, amb excepció -esclar- de les victòries de representants espanyols.

Com també va ser política, per descomptat, la presència del fill de Joan Carles I a la manifestació de l'any passat. Era la primera vegada -i això que d'atemptats a l'Estat n'hi ha hagut de tots colors- que un monarca es manifestava pels carrers d'una ciutat. La proximitat de la marxa barcelonina contra l'assassinat de setze persones per part d'una cèl·lula gihadista amb els esdeveniments de la tardor passada -aprovació de les lleis de desconnexió, Diada, referèndum i declaració d'independència- feia que l'Estat tingués ganes de ser present a Catalunya. El desembarcament va ser massiu: el rei anava acompanyat de Mariano Rajoy -qui li havia de dir, fa un any, que tornaria a ser registrador de la propietat en actiu-, de la plana major de la Moncloa i de representants dels principals partits estatals. Els crits contra Felip VI indicaven que el No tinc por, lema de la manifestació, portava inclosos múltiples matisos més enllà del rebuig al terrorisme.

El context, un any després, encara és més excepcional. És una evidència que els artífexs de la resposta policial als atemptats no són a primera fila. Un d'ells, Joaquim Forn, és a la presó des de fa nou mesos, i l'altre, Josep Lluís Trapero, es dedica a tasques administratives des que Mariano Rajoy el va cessar mitjançant de l'article 155. No va voler tornar a liderar els Mossos quan li va proposar el conseller Miquel Buch, i tampoc no vol protagonisme en els homenatges d'aquests dies. Tampoc al de Lledoners, pensat especialment per recordar la feina de Forn i de Trapero. Però el major -encara ho és, perquè el càrrec és vitalici- no vol que res interfereixi en l'estratègia judicial. Però que el conseller d'Interior de fa un any i el màxim dirigent dels Mossos estiguin un a la presó i l'altre processat per sedició indica que no, que la situació no és convencional.

S'ha parlat sovint, potser massa, d'unes estructures d'estat menys preparades del que proclamaven alguns. I el cert és que, si en algun moment dels últims anys Catalunya ha actuat veritablement amb mentalitat d'Estat és en la resposta als atemptats. No només per la ràpida resposta policial, sinó també per la institucional i ciutadana. Els responsables polítics del país van aparcar per uns dies les lluites partidistes -la treva va durar poc, això sí- i es van fer proclames a favor de la convivència, evitant qualsevol brot islamòfob. I, a nivell social, el no tinc por va resumir bé el caràcter del país en uns dies convulsos. Un any més tard, l'atenció principal és per a les víctimes, com podreu llegir al llarg dels propers dies en l'especial preparat per NacióDigital. Parlar d'altres aspectes vinculats al 17-A més enllà dels afectats, però, no és faltar-los al respecte.

Gaudeix de popularitat el rei a Catalunya? No en gaudeix: ha quedat clar en baròmetres elaborats per la Generalitat i en les successives visites. El dret a la legítima protesta s'exercirà lluny del monarca, des de Lledoners, emblema des de fa unes setmanes de la -injusta- situació dels presos. Felip VI pot venir tantes vegades com vulgui a Catalunya, però la reiteració en el discurs del 3-O -que va anticipar el 155 i va avalar qualsevol resposta dura de l'Estat contra l'independentisme- el converteix en un cos estrany per a una una part molt significativa de la ciutadania catalana. El silenci de divendres a Barcelona, respectuós amb les víctimes, no l'hauria de confondre: Felip VI seguirà tenint en Catalunya, l'endemà, el problema principal del seu regnat.