Homes que dieu defensar la igualtat, on sou?
«Tots els homes amb responsabilitats polítiques que fins ara no s'han adherit a la causa de l'emancipació i igualtat femenina, en un futur no llunyà s'hi hauran d'adherir i si no ho fan per convicció (cosa que celebraria) ho hauran de fer per obligació»
Ara a portada

- Montserrat Tura
- Metgessa i exconsellera d'Interior
05 de març de 2017
L'objectiu més revolucionari que s'ha plantejat la humanitat és el de la igualtat de tots els humans. Aconseguir que les oportunitats d'accedir a l'aigua potable, a la sanitat, a la cultura, a unes ciutats organitzades i amb serveis, a una feina digna, a un sou que permeti gaudir de la vida, no depenguin del lloc on s'ha nascut o de la renda dels progenitors és una proposta que intenta trencar amb l'ordre mundial basat en les desigualtats, en l'explotació.
En la llarga llista de desigualtats cal seguir mencionant la de néixer dona. Us confesso un cert cansament d'haver de posar en evidència el que és tan evident. Un cansament que ve de lluny, del temps que fa que parlem de desigualtat salarial, de càrregues de feina a la llar compartida, del temps destinat a la cura dels fills. Una indignació creixent en observar aquest món que vol ser modern, fins i tot postmodern, però tolera en el seu si una atàvica desigualtat, que a vegades es converteix en abús i diàriament, darrere moltes portes, en violència.
Mentre la desigualtat persisteixi, seguiré escrivint per denunciar-la. Mentre la violència parli, seguiré interposant-me per a evitar-la; però els confesso la sensació que cada vegada que un home troba una columna escrita per una dona que parla de desigualtat de gènere pensa interiorment "una dona parlant de dones".
La meitat de la llar per als homes i la meitat del món exterior a la llar per a les dones. Sembla un repartiment just i fàcil d'entendre. Però tot el que ens envolta ens recorda que les responsabilitats importants per a les dones en la direcció de la societat són escasses i sovint fruit de conjuntures tan complicades que els homes prefereixen que el risc al fracàs el corri una dona.
La crisi econòmica ha retornat moltes dones a la difícil tasca de la supervivència domèstica, els líders polítics mencionen la violència contra les dones i les greus dificultats només quan el context els obliga però sense mesures que canviïn des dels fonaments la cultura que sustenta la idea que les dones no som diferents, sinó que som inferiors.
Qualsevol ideologia basada en la supremacia és perillosa. Trenca cap possibilitat de cohesió social i d'avenç en l'objectiu legítim i necessari de la igualtat de tots els humans. Els liberals, els democratacristians, els socialdemòcrates, els comunistes, totes les ideologies afirmen que la supremacia és el preàmbul de la barbàrie, sense adonar-se que el masclisme és la forma més comuna de supremacia; que conviuen amb ella cada dia, que la toleren en el replà i a la feina.
El feminisme no proclama la bondat intrínseca i angelical de les dones. Com a éssers humans tenim mil defectes i un gran potencial per oferir a les societats on vivim. El feminisme no és una cantarella pesada sinó un corrent d'opinió que cerca la igualtat i en aquesta cerca no hi sobra ningú; només les paraules buides i oportunistes.
Hem viscut una campanya electoral dels EUA que ha portat al lloc més poderós del món un home que menysprea a les dones. Hem sentit discursos en el parlament europeu pejoratius que només han estat replicats per dones i seguim esperant que tots els homes amb responsabilitats socials surtin a rebatre a l'ultradretà Korwin-Mikke.
A Catalunya fa dies que alguns homes gosen comparar-se amb Rosa Parks coneguda pel seu activisme per l'equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units, oblidant, per enèsima vegada que la dona que va gosar trencar la llei que anys després el Tribunal Suprem declararia injusta perquè segregava per color de pell en els autobusos va ser Claudette Colvin, una adolescent mare soltera.
Efectivament, la lluita per la igualtat de les dones amb els homes està plena de complicacions, no és només una biologia diferent, són rols que una vella distribució del poder va assignar-nos. Però ja fa temps que en el món anomenat desenvolupat va començar una vaga d'úters i la demografia és avui un problema greu en els projectes de sostenibilitat de les prestacions públiques.
Tots els homes amb responsabilitats polítiques que fins ara no s'han adherit a la causa de l'emancipació i igualtat femenina, en un futur no llunyà s'hi hauran d'adherir i si no ho fan per convicció (cosa que celebraria) ho hauran de fer per obligació.
En la llarga llista de desigualtats cal seguir mencionant la de néixer dona. Us confesso un cert cansament d'haver de posar en evidència el que és tan evident. Un cansament que ve de lluny, del temps que fa que parlem de desigualtat salarial, de càrregues de feina a la llar compartida, del temps destinat a la cura dels fills. Una indignació creixent en observar aquest món que vol ser modern, fins i tot postmodern, però tolera en el seu si una atàvica desigualtat, que a vegades es converteix en abús i diàriament, darrere moltes portes, en violència.
Mentre la desigualtat persisteixi, seguiré escrivint per denunciar-la. Mentre la violència parli, seguiré interposant-me per a evitar-la; però els confesso la sensació que cada vegada que un home troba una columna escrita per una dona que parla de desigualtat de gènere pensa interiorment "una dona parlant de dones".
La meitat de la llar per als homes i la meitat del món exterior a la llar per a les dones. Sembla un repartiment just i fàcil d'entendre. Però tot el que ens envolta ens recorda que les responsabilitats importants per a les dones en la direcció de la societat són escasses i sovint fruit de conjuntures tan complicades que els homes prefereixen que el risc al fracàs el corri una dona.
La crisi econòmica ha retornat moltes dones a la difícil tasca de la supervivència domèstica, els líders polítics mencionen la violència contra les dones i les greus dificultats només quan el context els obliga però sense mesures que canviïn des dels fonaments la cultura que sustenta la idea que les dones no som diferents, sinó que som inferiors.
Qualsevol ideologia basada en la supremacia és perillosa. Trenca cap possibilitat de cohesió social i d'avenç en l'objectiu legítim i necessari de la igualtat de tots els humans. Els liberals, els democratacristians, els socialdemòcrates, els comunistes, totes les ideologies afirmen que la supremacia és el preàmbul de la barbàrie, sense adonar-se que el masclisme és la forma més comuna de supremacia; que conviuen amb ella cada dia, que la toleren en el replà i a la feina.
El feminisme no proclama la bondat intrínseca i angelical de les dones. Com a éssers humans tenim mil defectes i un gran potencial per oferir a les societats on vivim. El feminisme no és una cantarella pesada sinó un corrent d'opinió que cerca la igualtat i en aquesta cerca no hi sobra ningú; només les paraules buides i oportunistes.
Hem viscut una campanya electoral dels EUA que ha portat al lloc més poderós del món un home que menysprea a les dones. Hem sentit discursos en el parlament europeu pejoratius que només han estat replicats per dones i seguim esperant que tots els homes amb responsabilitats socials surtin a rebatre a l'ultradretà Korwin-Mikke.
A Catalunya fa dies que alguns homes gosen comparar-se amb Rosa Parks coneguda pel seu activisme per l'equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units, oblidant, per enèsima vegada que la dona que va gosar trencar la llei que anys després el Tribunal Suprem declararia injusta perquè segregava per color de pell en els autobusos va ser Claudette Colvin, una adolescent mare soltera.
Efectivament, la lluita per la igualtat de les dones amb els homes està plena de complicacions, no és només una biologia diferent, són rols que una vella distribució del poder va assignar-nos. Però ja fa temps que en el món anomenat desenvolupat va començar una vaga d'úters i la demografia és avui un problema greu en els projectes de sostenibilitat de les prestacions públiques.
Tots els homes amb responsabilitats polítiques que fins ara no s'han adherit a la causa de l'emancipació i igualtat femenina, en un futur no llunyà s'hi hauran d'adherir i si no ho fan per convicció (cosa que celebraria) ho hauran de fer per obligació.