El judici del 9-N ha viscut aquesta setmana la segona volta amb Francesc Homs com a acusat. El partit es jugava a Madrid i amb un àrbitre, sobre el paper, encara més desfavorable –la sala del Tribunal Suprem que ha jutjat l'ex-conseller de Presidència és clarament conservadora i amb evidents connexions amb el PP-. Per tot plegat, seria una autèntica sorpresa que el cap de files del PDECat a Madrid no acabés inhabilitat.

En aquest context Homs ha sabut aprofitar l'escenari –un judici polític retransmès per televisió- per convertir-lo en un oportú espai d'agitació independentista, especialment en l'al·legat final d'aquest dimecres. “Des del primer dia he admès els fets, i altres més que vaig cometre”, “si posar les urnes és un pols a l'Estat, no jo vull ser d'aquest Estat” i, sobretot, l'advertència que, malgrat vetos judicials, aquest 2017 Catalunya celebrarà un referèndum, aquest cop sí, vinculant.

És evident que la defensa d'Homs –com van fer les de Mas, Ortega i Rigau- intenta aconseguir l'absolució perquè sosté que no ha "delinquit". En aquest cas, i aprofitant els mateixos arguments de la Fiscalia en casos similars, ha insistit en considerar que l'abast de la providència del Tribunal Constitucional no era prou clara per aturar uns preparatius que ja estaven en marxa.

La gran diferència amb la primera ronda del judici l'ha verbalitzada l'advocada defensora d'Homs: “Mai s'ha ocultat darrere dels voluntaris”. I és que en el cas del TSJC, més enllà de les legítimes estratègies de defensa, va sorprendre la diferència entre agitar les masses a l'exterior i nedar i guardar la roba a la sala de vistes intentant evitar la inhabilitació. Mas, redescobert com a actiu electoral del PDECat, de ben segur que havia calculat els costos i beneficis d'ambdues estratègies. Homs, que s'ha fet un fart de dir que la seva sentència està dictada, hi té menys a perdre.