Resulta que, al final, el virus sí que entenia de territoris. Tot l'argumentari desplegat al principi de la crisi sanitària per part de Pedro Sánchez i el reguitzell de ministres que han sortit dia i nit des de la sala de premsa de la Moncloa ha quedat invalidat quan s'ha hagut d'afrontar la desescalada. En cas que la centralització s'hagués revelat com una recepta màgica, el govern espanyol no hauria tingut cap mena de problema en mantenir-la per afrontar la fase posterior al pic. La rectificació -una paraula que s'ha conjugat en tots els governs del món per l'abast de la pandèmia- encara s'ha d'acabar de concretar, però Sánchez ja parla obertament de desconfinament asimètric. Més enllà de l'opinió dels epidemiòlegs, l'opinió dels quals hauria de prevaldre, sembla evident que no és el mateix les Canàries que Madrid, o bé un racó dels Pirineus que Barcelona.

El plet competencial ha marcat el xoc entre Estat i Generalitat. Un cop desposseït d'autoritat per prendre mesures concretes i aplicables, el Govern s'ha centrat en elevar el llistó de les iniciatives -amb el confinament total al capdavant, seguit del pla per començar a deixar sortir els nens de casa de forma gradual- per demostrar rapidesa en la gestió i un cert lideratge polític. Després d'una legislatura marcada pel xoc -sovint simbòlic- amb l'Estat, Quim Torra ha revisitat la seva presidència per enarborar la bandera de les polítiques socials. A Palau insisteixen que bona part de les mesures van més enllà de les que proposa Podem, fer bé que sempre quedarà el dubte de si la Generalitat les hagués implementat en cas de ser l'executiu d'un estat independent. Igual que tampoc se sabrà mai si una Catalunya sobirana hauria tingut menys contagis i víctimes que els països del seu entorn. Digui el que digui la consellera Meritxell Budó.

El que sí que es pot avaluar és l'actuació en el marc actual. És remarcable que el sistema sanitari català, tocat per les retallades de l'última dècada, hagi estat capaç de triplicar la capacitat de les unitats de cures intensives (UCI). També ho és l'esforç titànic dels professionals des que va arrencar la crisi sanitària, que mereix una recompensa tangible i molt més gran que els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre. Però també existeixen llacunes, cap de més rellevant que el forat negre en què s'han convertit les residències. Fins a 1.500 avis -així ho va detallar NacióDigital en aquesta informació- viuen en centres que no estan preparats per assumir un brot de coronavirus. Els tests, tenint en compte que als geriàtrics ja no s'hi admetien visites des del 12 de març -senyal inequívoc que la crisi que venia era profunda i requeria actuar ràpid-, han fet tard. Sembla una quimera que se'n puguin fer 100.000 a la setmana, com recomana l'informe dels experts liderats per Oriol Mitjà. 

És tan rellevant reclamar el retorn de competències com excel·lir en l'exercici de les actuals. L'Estat ha de retornar l'autoritat a les autonomies però, mentrestant, la Generalitat faria bé de ser especialment curosa allà on pot actuar sense ingerències. I explicar, per exemple, els quasi 2.500 morts en residències, o el contagi de pràcticament 6.000 professionals. El desconfinament l'ha de gestionar Catalunya -i les Balears, i el País Valencià, i Extremadura-, però sense oblidar que si la crisi ha agafat una magnitud tan gran no és només per la dimensió global de l'epidèmia o per la recentralització de l'Estat, sinó també per inacció, lentitud i manca de previsió en àmbits que depenen exclusivament de la Generalitat. Tractar la ciutadania de forma adulta també és assumir, honestament, que hi ha hagut errors. Fins i tot podrien arribar a ser comprensibles.

Tampoc hi ajuda la polifonia diària, tant a Barcelona com a Madrid. És lícit i comprensible, fins i tot imperatiu, que la Generalitat elabori els seus plans -només faltaria que no fos així-, però sempre deixant clar que no els pot aplicar. I explicant, esclar, que no comparteix el marc actual, i que batallarà davant del govern espanyol per assumir el timó de la desescalada. Sense assumir aquesta situació, qui es pot trobar confós pot ser el ciutadà, que rep missatges contradictoris cada dia -sovint, contraprogramant-se- sobre com serà el desconfinament, o sobre com es podrà treure a passejar la canalla. Ara que l'epidèmia ha passat el pic, potser que també ho faci la sobreexposició mediàtica i prenguin el protagonisme els missatges diàfans. El confinament, que va camí dels dos mesos, és incompatible amb la confusió.