La veritat és que no érem gaires, uns centenars, potser, però mai no vaig saber quantes persones militàvem al PSAN, la família, con anomenàvem en l‘argot de clandestinitat al partit, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, denominació prou indicativa de l’abast demogràfic dels seus membres. Per això, quan es produïa una nova incorporació, significativa per algun motiu, com la d’Isabel Clara Simó, la notícia circulava, ràpidament, si bé sense conèixer-ne, clar, la identitat real. Recordo quan, els primers setantes, la Mireia (Margarida Aritzeta) ens va comentar que s’havia incorporat al partit una professora de filosofia, valenciana, molt potent. Segurament no devia ser abans de 1973, quan la Isabel i el seu marit, l’empordanès Xavier Dalfó, s’havien establert a Barcelona per a començar-hi l’etapa nacional del setmanari Canigó.

La Isabel és alcoiana, doctora en filologia romànica, llicenciada en filosofia i periodisme. A Figueres, on havia anat destinada a fer-hi classes a l’Institut Ramon Muntaner, és on va conèixer el marit, s’hi casà el 1968 i on van néixer els fills. Fins llavors, Canigó era una revista mensual “literaria, cultural y deportiva”, que brandava una capçalera amb un nom muntanyenc de l’imaginari nacional, una aventura juvenil de Dalfó i altres companys seus, iniciada quan ell tenia 21 anys. En poc temps, aquella publicació va anar comptant amb la complicitat d’alguns dels noms més destacats de la nostra cultura i el català hi acabà esdevenint la llengua única d’una revista que, ja a la capital del país, s’havia convertit en setmanari d’informació general, amb Dalfó en el paper d’editor i la Isabel de directora. És d’aquella època que vam començar a dir-li la "canigona"...

La primavera de 1975, el setmanari modificà la mida, incorporà el color a la portada i en modernitzà l’estètica i la presentació. L’anunci de la nova etapa va ser fet amb un número, valent i combatiu, que exhibia a la portada una foto dels líders dels partits clandestins i la frase “Els homes de la Catalunya real”. Tota una declaració de principis, amb Franco encara viu. Jo vaig col·laborar-hi, regularment, signant Cebrià Tarragó els articles més compromesos. Encara ara, sempre que passo per davant o a prop d’Urgell, 125, domicili particular de la família i, alhora, seu de la revista, recordo amb afecte i nostàlgia el primer cop que hi vaig posar els peus i totes les vegades posteriors que vaig sovintejar la casa, a dur-hi els textos en mà. I aquells passadissos plens de prestatges farcits de revistes i paperam...

Un dels pilars cívics de la Isabel és la idea nacional de Països Catalans, una idea que, malauradament, tan pocs catalans del Principat sostenen i defensen, amb convicció i naturalitat, de debò, en contrast amb la fermesa quasi diària de tants compatriotes de la resta del país. Canigó se subtitulava “Setmanari independent dels Països Catalans” i això d’ajuntar “independent” i “Països Catalans” ens semblava gairebé una consigna pública a favor de la nació per la qual lluitàvem, amb tanta il·lusió com, segurament, ingenuïtat, quan la transició ja embastava els articles d’una constitució, amb un article dedicat que ens impedia de federar-nos. Les notícies polítiques breus anaven a la secció “De Salses a Guardamar”, nova afirmació de principis, per si encara calia, quan la revista era ja el referent de l’independentisme, en uns anys en què aquest era només d’esquerres. El front cultural del PSAN, ben travat per Carles Jordi Guardiola, el capellà, s’expressava mitjançant el col·lectiu Trencavel, on s’aplegaven bona part dels noms més notables dels joves escriptors i periodistes del moment, amb articles de tesi, magnífics, sobre la cultura nacional, la literatura nacional, la llengua, etc., des dels postulats ideològics que aleshores anomenàvem “socialisme d’alliberament nacional”. És de justícia, aquí, recordar el lideratge polític de Joan Armet, Just, i la densitat ideològica de Josep Ferrer, el Nen. També, en un moment o altre, hi van passar gent com Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Maria-Mercè Marçal, Ramon Pinyol, Joan Rendé, Josep Albanell i tants altres, entre els quals la mateixa Isabel. Però l’aventura de Canigó no va poder sostenir-se econòmicament i el 1983 sortí per darrer cop.

Mentrestant, la "canigona" s’havia estrenat com a escriptora amb És quan miro que hi veig clar, que el 1978 guanyava el premi Víctor Català, el primer de la quasi vintena de guardons que ha rebut fins ara, i també el primer de la cinquantena llarga de títols que ha publicat, majoritàriament de narrativa, si bé n’hi ha també de teatre, poesia i assaig. Llibres com El Mossèn, La salvatge, T’imagines la vida sense ell?, El caníbal o Jonàs, formen part del nostre paisatge literari més exitós. Al llarg d’aquests anys, la Isabel ha escrit milers d’articles, primer al seu setmanari, després a l’Avui i a El Punt Avui, i ha esdevingut un rostre estimat per la gent i una persona de prestigi reconegut a la nostra cultura, on s’ha consagrat com un dels grans noms de la literatura catalana.

Hem tingut la sort de viatjar amb ella i en Xavier, amb altres amics comuns, per mig món: amb limousine per Manhattan o amb helicòpter sobrevolant Nova York, visitant museus a Londres, recitant poemes de Kavafis a Alexandria o navegant pel Bòsfor, un matí inoblidable de placidesa, sol i llum, per un Istanbul majestuós, sempre amb en Xavier al costat. Ara, aquest, no podrà acompanyar-la a rebre el darrer dels premis obtinguts i merescuts, perquè va deixar-nos el darrer abril: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Sens dubte, el que té una significació més gran, gairebé tan gran com l’emoció que la va commoure quan l’Ajuntament d’Alcoi va concedir-li la medalla d’or de la ciutat, com a filla predilecta. La Isabel combativa, la ciutadana, l’escriptora, la periodista, la patriota, la dona d’esquerres que sempre ha estat, l’articulista de verb precís, la dona que s’apassiona amb les causes nobles, mereixien, finalment, la distinció que ara li ha fet Òmnium Cultural. Però s’equivocaria qui pensés, només, en el compromís polític i nacional de la Isabel, el qual, tanmateix, és el fonament de la seva concepció del món i el seu compromís amb el país, amb els Països. Només amb bons sentiments i fèrries conviccions patriòtiques, tanmateix, no n’hi ha prou per a fer bona literatura. I la Isabel ha demostrat ser una escriptorassa, de cap a peus, que escriu tot militant en el convenciment que la literatura és un art. Què deu tenir Alcoi, Isabel, per a donar escriptores com tu, poetes com Joan Valls i Jordà o Juan Gil-Albert, ballarines i i coreògrafes com Sol Picó, actors com Juli Mira o Xavi Castillo, cantants com Ovidi Montllor o grans artistes plàstics i visuals com el nostre amic Antoni Miró?