Avui al Parlament es debat un parell de proposicions de llei sobre l’estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya. Una és a proposta de Solidaritat Catalana per la Independència i l’altre és de Ciutadans. Tot i que ambdues presenten en el text modificacions de la Llei 6/2003, del 22 d’abril, de l’estatut dels expresidents de la Generalitat, el caràcter és ben diferent.

En el cas de la proposició de Ciutadans es demana, atesa la difícil situació econòmica del país (Catalunya per mi, Espanya pels diputats de Ciutadans), reduir a la mínima expressió els drets que la llei aprovada el 2003 concedeix a les persones que han ocupat el càrrec de president de la Generalitat. Parlem de sous, pensions de viduïtat i oficina, bàsicament. Però l’objectiu final dels diputats de Ciutadans no és altre que desprestigiar el màxim càrrec polític nacional. Que els d’aquest subgrup parlamentari parlin de retallar per aquí en benefici del país respon a una demagògia profunda, ells, els de Ciutadans, que s’oposen frontalment a que Catalunya tingui la capacitat de recaptar, inspeccionar i gestionar els seus impostos.

Demanen retallades pels expresidents quan el problema de fons és un espoli anual, sistemàtic i sense precedents al món occidental que pateix la nació catalana. El problema del dèficit fiscal que afecta a 8 milions de persones ho redueixen a l’assignació econòmica de tres persones, els de Ciutadans. És l’enèsim intent de desprestigiar les institucions polítiques catalanes, reduint-les a una idea d’estaments funcionarials al servei de la seva Espanya, una i no sé si gran i lliure. Els de Ciutadans utilitzen l’estratègia de dir que el problema de Catalunya es deu a la despesa en allò que ells relacionen amb el fet català, és a dir, amb la construcció nacional, que contemplem com un disbarat econòmic, com el “papus” de tot plegat.

En canvi, Solidaritat, parla d’incompatibilitat d’ingressos si es donés el cas que un expresident de la Generalitat ocupés un altre càrrec públic remunerat. Aquest fet hauria de ser impensable atès que el màxim que qualsevol català o catalana pot aspirar és a presidir el seu país. Però, vet aquí, que un expresident, de nom José i Montilla de cognom, se li va acudir desprestigiar la més alta honorabilitat política catalana al convertir-se, per designació, en senador a Madrid. Veure qui ha estat president d’una nació ocupant un trist escó en una institució tan respectable com inútil com és el Senat ratifica la pobra idea nacional que el senyor Montilla tenia de Catalunya. Mai va entendre res i mai ho entendrà, possiblement.

Solidaritat té tota la raó del món en demanar que, com a mínim, Montilla no tingui, mentre sigui senador del PSOE a Madrid, la mateixa consideració, en quan a drets adquirits, que pot tenir Pujol o Maragall. Montilla s’ha aprofitat i se n’ha rigut de la llei del 2003 que garanteix l’honorabilitat dels expresidents perquè ell no ha estat honorable en deixar el seu càrrec. Una persona que prefereix acabar –de moment- la seva carrera política com a senador espanyol quan ha estat president de Catalunya és que mai, insisteixo, ha entès res sobre Catalunya.

El president de la Generalitat, i en van 129, d’ençà que Berenguer de Cruïlles va assumir el càrrec el 1359, aleshores com a president de la “Deputació del General de Catalunya”, mereix el màxim respecte mentre exerceix les seves responsabilitats com a cap de govern, però també després. Som un país que encara no és estat, d’acord, però no podem permetre que el país es converteixi en una província sense cap mena de fermesa ni sentit d’estat.