La vida és estranya i de vegades et trobes fent coses estranyes, com ara organitzar un recital de poesia en un país que no és el teu, llegint poemes escrits el 1968, perquè saps que hi ha algú que ho impediria si pogués, i vols demostrar que no, que no ho pot impedir. Però una mica, sí.

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que presideixo, té com a objectiu principal des de fa més de quaranta anys protegir els drets dels autors. Va néixer quan semblava que acabava el franquisme, i dic semblava amb tota la intenció, sí. Poc es pensaven els companys que la van fundar que quatre dècades més tard hauríem de defensar el dret més bàsic de qualsevol escriptor: la llibertat d'expressió.

Fa uns mesos l'escriptor Héctor Bofill rebia una denúncia per alguns tuits, tenim un parell de cantants a punt d'entrar a la presó per les lletres de les seves cançons. Són bocs expiatoris: la intenció és avisar els altres que val més que callem. I per això precisament muntem recitals on llegirem poemes subversius: perquè quan volen que callis és quan més has de parlar.

Els companys europeus, quan els expliquem tot això, no saben on mirar. Hi ha un orgull de pertànyer al "món civilitzat" que es perd necessàriament, quan un govern del teu club fa aquestes coses sense que el teu reaccioni en absolut. És com quan li peguen a algú al teu costat i tu mires cap a una altra banda. Com dorms, a la nit? Malament, per poc decent que siguis.

I per això hem vingut a Brussel·les. Hem decidit dir-li Too Maig (que es pronuncia semblant a too much, que vol dir «massa») a un recital que havíem de fer a la seu de la Generalitat a Brussel·les. Hem vingut a Brussel·les per dir-li a Europa (i al món) que per poder dir el que ens dona la gana hem de sortir d'un estat repressor.

Volíem fer-ho a la seu de la Generalitat a Brussel·les perquè hauria de ser casa nostra. Vam demanar els permisos pertinents, ens els van donar. I llavors, fa un parell de setmanes, acomiaden dues persones perquè el conseller de cultura, Lluís Puig, va participar en la presentació d'un llibre. Ens vam inquietar. Sabíem que el conseller vindria a la nostra lectura. Sabíem que això generaria malestar als del 155. Buscàvem aquest malestar. Però havíem de sacrificar llocs de feina de gent que no hi té res a veure?

La Generalitat està intervinguda fins al punt que els del 155 (PP, sí, però també PSOE i Cs, que estan ben contents de seguir-li el joc, no ens n'oblidem) acomiaden qui volen. Desenes de persones ja han perdut la feina, i no reben el suport públic que donem (i mereixen) als presos i els exiliats. I des de la mateixa seu, sense necessitat de rebre la trucada del govern de l'Estat, ens van demanar si potser no ho podríem fer en un altre lloc. I sí, podem i volem fer la vida fàcil a qui la té difícil. I el Casal Català a Brussel·les ens acull amb els braços oberts.

Havia de ser casa nostra, la seu de la Generalitat a Brussel·les, i no ho és. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. Però la nostra força és que en tenim moltes, de cases. El Casal català, però també Culture Action Europe, que vindrà en mostra de suport. Estic segura que serà un acte bonic, i que ens sentirem còmodes. Estic segura que hi haurà solidaritat. Estic segura que quan llegim el poema Nadal de 1968 de Zoraida Burgos, es farà un silenci dens. Estic segura que ens abraçarem, i que la poesia ressonarà a Brussel·les i encendrà un foc brillant com el sol que ens ha rebut en arribar. Estic segura que acabarem recuperant casa nostra, a força de no callar. Estic segura que cal perseverar.