José Luis Martín és més que un dels millors humoristes gràfics que hi ha hagut a Catalunya (si no coneixeu Quico el Progre –els dibuixos- o Oh Dios mío feu mal fet de no córrer a descobrir-los); sobretot és una de les persones fonamentals perquè aquest gènere, el de l'humor gràfic, sigui reconegut amb la dignitat que es mereix. Un gènere en el qual Catalunya és referent, tant pel nombre de creadors com per les publicacions, en català i en castellà, que s'hi han editat des del segle XIX fins ara.

L'última proesa de Martín es diu Humoristán, i és un museu virtual de l'humor gràfic: així, tan senzill i tan gegantí alhora. Un web que repassa amb exhaustivitat la llista de dibuixants d'humor de Catalunya i d'Espanya, des d'Apel·les Mestres a Aleix Saló, d'Òscar Nebreda a Benejam, o de Mingote a El Roto; és a dir, tota la història, tots els tons, totes les ideologies. Navegant pel web es poden recórrer els creadors, les publicacions i una selecció immensa de dibuixos. Martín no ho ha fet sol, és clar. A l'equip hi ha gent com Kap, Joan Manuel Soldevilla, Lluís Solà, Jordi Riera...i Josep Maria Cadena, un dels periodistes més veterans de Catalunya i amb més històries acumulades per explicar, algú en qui no sona cursi el tòpic de referent.

L'humor gràfic és testimoni de l'època i del lloc on apareix, molt més que altres gèneres, perquè s'adreça al públic més ampli possible, i utilitza els referents col·lectius com a font per a la broma. Per exemple, en els acudits polítics dels anys trenta hi surten més capellans i militars que als d'ara, i les vinyetes costumistes han passat dels pagesos i les bugaderes de fa 100 anys als porretes o els hipsters. Com que es tracta de coses per a riure, sentim la temptació de rebaixar-ne l'status, però acostar-se a Humoristán evidencia que la definició de museu de l'humor gràfic fa justícia no només al web, sinó a l'art que s'hi mostra.