Un ultimàtum té implicació a dues bandes. Si la part pressionada no cedeix, qui activa la pressió representa que, arribada la data límit, respondrà d'alguna manera. Per això, després de fixar públicament un curt calendari d'un mes perquè Pedro Sánchez plantegi un referèndum d'autodeterminació que tothom sap que no arribarà d'aquí a tres setmanes, és inevitable preguntar al president de la Generalitat, Quim Torra, què pensa fer després.

Tenint en compte que a partir del 27 d'octubre ja es poden convocar eleccions a Catalunya, és legítim que -donades les circumstàncies i entenent que Torra té ben present el calendari- la ciutadania es pregunti si l'ultimàtum fixat pel president és realment un temps de descompte per al govern espanyol o per a la legislatura catalana. És molt simptomàtic que les propostes de resolució del debat de política general presentades pels principals grups independentistes hagin acabat ignorant el termini que el propi president va fixar per aconseguir el referèndum.

A jutjar per les tensions diàries entre Junts per Catalunya i ERC al Parlament i la falta d'una estratègia compartida, el camí fins a la sentència del judici contra els dirigents independentistes es pot acabar fent massa llarg i insostenible. És conegut que en política catalana i espanyola hem vist massa girs copernicans com per preveure absolutament res.

Més enllà de convocar eleccions, el president de la Generalitat té tres opcions quan expiri el termini que ell mateix ha fixat. La primera, admetre davant de la ciutadania que s'està gestionant una autonomia, que no es pot implementar la República i que la restitució ha estat inviable. I que tot això no vol dir que s'hagi renunciat a la independència, però que les dificultats per arribar-hi són moltes i implicarà temps. Temps per muscular-se amb l'objectiu de provocar un desbordament democràtic que faci inevitable el referèndum. La segona, sostenir que de l'1-O se'n deriva un mandat i portar-ho fins a les últimes conseqüències: emprendre la via de la desobediència i del xoc amb l'Estat assumint les possibles derivades penals de l'intent d'implementar la República i els episodis que impliquen que el carrer surti a defensar-la. Cap de les dues vies tenen un final d'èxit assegurat i el grau de risc entre elles és clarament diferent, però serien camins coherents.

La tercera seria continuar com fins ara: seguir abonant la República des del terreny de la retòrica i del simbolisme sense que s'acompanyi de fets palpables. Aquesta via ja ha exhibit aquesta setmana clars símptomes d'esgotament. Per una banda, la ciutadania no té una fe infinita i no retre comptes davant d'aquells que han mantingut el pols de la mobilització social no només s'acaba girant en contra, sinó que debilita la fita col·lectiva del sobiranisme. I per altra banda, les turbulències dins del Govern independentista no cessen, una dinàmica que, si no es corregeix, pot acabar sent el seu propi ultimàtum.