Els pares que reclamen –i sembla que de moment amb exit- un ensenyament específic en castellà, han pensat en com influirà aquesta decisió en els seus fills? No em refereixo a una frase genèrica o un eslògan publicitari de l’estil “estem treballant per un futur millor per a ells”. No. Vull dir si han pensat en com serà el seu dia a dia, què passarà en cada jornada escolar des del moment en què comencin a anar a una aula diferent. I així un dia rere un altre, vivint permanentment una situació d’excepcionalitat.

A vegades els pares prenem decisions sense tenir molt en compte quines conseqüències reals tindran. Per exemple, quan encaminem els fills, sense saber la seva opinió, a fer activitats que nosaltres no vam poder fer, quan els renyem massa o massa poc pensant sobretot en què diran els altres adults que ens contemplen, quan els posem un nom que ens fa sentir molt originals però que a ells els obligarà a donar explicacions tota la vida...  O quan els apartem de la majoria de companys per una convicció ideològica extrema. Crec que aquests pares de, diguem-ne, entusiasme desaforat pel castellà, no s’han parat a pensar si els convé a les seves criatures visualitzar-se com a diferents. Tant si això els fa sentir millors que la resta com si els fa sentir pitjors. Tant li fa: és un obstacle a la socialització. I, fins al moment present, tots vivim en societat. En la mateixa societat.

D’altra banda, també es podria dir que les famílies que reclamen aules castellanoparlants no confiïn massa en les competències acadèmiques dels seus fills. Quan està demostrat que la immersió lingüística garanteix que al final de l’educació tots els alumnes dominen adequadament les dues llengües, ells semblen pretendre l’argument contrari. Sembla que creguin que si no hi ha una presència constant del castellà les noves generacions el perdran. Però només “sembla” que ho creguin així. Perquè, en realitat, no estan parlant d’educació, sinó de política. I en això, els fills no hi tenen res a veure.