Els atemptats de Barcelona i Cambrils han fet emergir més interrogants que no pas respostes sobre el perquè d’aquells execrables fets del 17 d’agost. A la irracionalitat dels atacs s’hi afegeix el desafortunat context en què s’han produït. El clima de tensió entre els governs català i espanyol ha propiciat que se situï la seguretat al centre del debat polític amb finalitats interessades, i no és casual que hagi estat així atès que aquesta és una de les qüestions que més preocupació genera entre els ciutadans. 

En les últimes hores, la gestió aplaudida dels Mossos d'Esquadra s'ha posat en entredit arran de les informacions publicades per El Periódico, que apuntaven que la policia catalana havia menystingut una nota de la CIA en què informava d'un possible atemptat a la Rambla i l'existència de la qual els responsables del cos van negar. Unes informacions que han aixecat polseguera provocant nombroses crítiques, entre elles la del fundador de WikiLeaks, Julian Assange, que ha estat dels primers a denunciar que el document que el rotatiu publicava en portada no es corresponia amb l'original.

Però més enllà del tractament periodístic, susceptible d'analitzar-se des del punt de vista deontològic, hi ha un factor clau que posa en evidència que la utilització del debat sobre la seguretat ha depassat els límits desitjables. I és el fet que s'hagi obviat volgudament la corresponsabilitat pel que fa al coneixement d'aquesta informació. Perquè tal i com ha confirmat la mateixa policia espanyola, qualsevol comunicació de centrals d'intel·ligència passa pels cossos de seguretat de l'Estat. I aquest no és un detall menor, perquè denota que algunes de les informacions publicades s'han centrat més en assenyalar un subjecte que no pas en arribar al fons de la qüestió.
 
Ahir el Govern va assegurar que cap de les alertes de què disposaven tenien a veure amb els atemptats perpetrats. Una versió que si més no quadra amb les primeres investigacions sobre els atacs -i la declaració d'un dels implicats-, que apunten que la Rambla va acabar convertint-se en objectiu de forma improvisada després d'uns primers plans frustrats.  

En qualsevol cas, és lògic i, fins i tot, necessari que després d'uns atemptats no s'eludeixi l'exercici de crítica i autocrítica a fi de millorar qualsevol protocol o actuació. Però el que no és justificable és que aquest debat s'enverini amb una intencionalitat perversa i allunyada del que hauria de ser el seu objectiu: la seguretat dels ciutadans.