Ara que moltes editorials han encarregat i publicat llibres sobre els últims mesos del procés independentista, estic segur que més d'un editor estarà temptat avui d'intentar adquirir els drets de la interlocutòria del jutge Llarena. Fa una descripció molt detallada de l'evolució del sobiranisme des de 2012, amb alguns tocs de ficció que arrodoneixen un relat fantàstic.

Tanmateix, el magistrat del suprem no ha de fer literatura, sinó administrar justícia. Per fer-ho, ha de limitar-se a considerar els fets estrictament provats. Això és un element bàsic del dret penal de qualsevol sistema democràtic, basat en tipus penals tancats que són garantia contra els abusos del poder. Només es pot condemnar algú la conducta del qual s'ajusti al que descriu un tipus penal. 

L'Estat va decidir fa temps fer servir l'aparell judicial per solucionar un problema polític, i és aquest error d'origen el que farà que –al final del llarg periple judicial– tot acabi malament per als seus interessos. El jutge Llarena intenta al llarg de 69 pàgines fer entrar amb fòrceps dins del tipus penal de rebel·lió unes conductes que no s'hi ajusten. L'esforç és admirable, però la realitat tossuda és que el procés català ha estat, és i serà estrictament pacífic, i mai no ha preparat ni executat un alçament violent per aconsenguir els seus objectius. Destrossar cotxes patrulles pot ser un delicte de danys, però en cap cas és un alçament violent.

El mateix jutge admet que els dirigents acusats de rebel·lió insistien en les seves intervencions que "las movilizaciones públicas tenían que ser siempre pacíficas, lo que en todo momento se ha mantenido en las declaraciones formales de la Asamblea o sus representantes". I com que no aconsegueix acreditar en cap moment un alçament violent com el que demana el tipus penal de rebel·lió, basa les seves acusacions en meres suposicions: "si bien había imperado hasta entonces un pacto tácito de no violencia, la gran cantidad de colectivos movilizados (...) hacían prever una ruptura respecto a situaciones pasadas y una escalada de violencia, con brotes importantes de enfrentamiento”. Preveure que pot passar quelcom que no ha passat no és suficient per bastir una acusació penal.

Llarena explica que l'1 d'octubre sí que va tenir lloc un referèndum (vés per on), però un cop més falla en demostrar o verificar l'existència d'ordres per impedir que el Mossos actuessin, i es limita a fer més suposicions: “un análisis sujeto a las reglas de la lógica y de la experiencia humana, permitiría concluir que los responsables políticos tuvieron que cursar a la policía autonómica la orden de no impedir la votación y que los responsables policiales -por esta exigencia- diseñaron un mecanismo de actuación que impedía que un agente de los Mossos d’Esquadra pudiera cumplir la decisión judicial de un modo real o eficaz“. No pot provar-ho, però és igual, ho dona per fet en aplicació "de les regles de la lògica".

Llarena dedica una bona part del seu relat als fets del 20 de setembre davant la Conselleria d'Economia. Torna a fracassar en la seva intenció de demostrar l'existència d'un alçament violent, i ha de recórrer a analogies absolutament forçades, com la presa d'ostatges i els trets a l'aire. Detalla que “las armas que se encontraban en el interior de los coches policiales quedaron al albur del vandalismo desplegado”, però oblida explicar que ningú no va tocar-les. 

El paroxisme de l'escrit del jutge arriba en descriure les càrregues policials de l'1 d'octubre, tot presentant la resistència passiva i pacífica dels votants com accions violentes i premeditades. Una mostra: “Una concentración, de 350 personas aproximadamente, impedía el acceso al centro de votación ubicado en la calle Empordá no 7 de Sant Andreu de la Barca (Barcelona), generándose la agresión de los agentes que intervinieron“. Qui genera l'agressió dels agents és la gent que rep els cop de porra, ells són els culpables. D'altra banda, la martingala semàntica que fa per distingir entre el sustantiu "violència" i l'advervi "violentament", per intentar justificar que no pot provar la violència, és de traca. 

En les pàgines finals, Llarena treu la bola de vidre i esdevé una mena de Nostradamus judicial. Assegura que la mobilització popular tenia la “capacidad de reflejar que existía un riesgo de que las movilizaciones futuras desembocaran en una violencia instrumentalizada para lograr la independencia”. S'atreviran a condemnar els presos polítics per prediccions d'un futur probable que no es va complir mai? I tant que s'hi atreviran.

Al final de les 69 pàgines, el jutge Llarena acaba confessant el motiu real de la repressió desfermada des de l'Estat contra l'independentisme: cal eliminar “un colectivo que cuenta con estructuras asociativas organizadas, asesoramiento legal especializado, relevantes recursos económicos derivados de las aportaciones de sus asociados, así como con armazones internacionales desarrollados en los últimos años para la defensa de sus planteamientos y en condiciones de prestar soporte”. Es pot dir més alt, però no més clar. 

És evident que quan arribin a instàncies internacionals, els processos contra els líders catalans cauran com castells de naips. L'Estat ho sap, i el jutge Llarena –que immolarà la seva carrera judicial pel bé superior de la sacrosanta unitat de la pàtria– també ho sap. Però també saben que fins que no arribin a Europa, els presos polítics hauran de passar una llarga temporada a l'ombra, i amb això tenen suficient. Creuen que l'escarment servirà perquè els catalans no tornin a intentar-ho durant generacions. No podrien estar més equivocats.