Si jo fos, posem per cas, un ciutadà català convençut de la conveniència de formar part d’Espanya, estaria decebut. Per què, en nom de la desitjada unitat, no ens aclapara l’estat a tots amb recordatoris de la grandesa històrica del país? Per què no presumeix de liderar una llengua universal i no ens refrega pels nassos que el castellà té onze premis Nobel de literatura i el català, cap? Per què no ens fa llaminera l’espanyolitat de la mateixa manera que França va conquistar nord-catalans, occitans i bretons amb el seu ‘glamour’ i la seva Il·lustració?

Espanya s’ha oblidat d’aquella cançó en què el meu admirat Julio Iglesias “presume de ser español por donde va” i no creu que hagi d’enlluernar ni captivar ningú, sinó que considera tenir-ne prou amb el recordatori d’un marc legal que cal acatar. No cal seduir, no cal construir cap sistema de fascinacions ni fer atractiva una idea d’Espanya que, ben conduïda, podria ser guanyadora. Bé, ells creuen que guanyaran de totes totes sense necessitat de fer cap contorsió ni de baixar al terreny de joc de la confrontació intel·lectual, i d’aquesta manera som on som.

Una part del discurs independentista s’ha sostingut en el descrèdit d’Espanya, com si per fer atractiva la Catalunya independent fos necessari menystenir-la. Associar el procés a democràcia es una jugada potent, però amb un fons de tàctica esbiaixada: agradi més o menys, Espanya és des fa quatre dècades una democràcia homologada a la qual la comunitat internacional li dispensa un tracte normal que no seria gaire imaginable si fos l’obscur règim totalitari que de vegades es pinta. Hi ha molts motius per pensar que ser espanyol a l’any 2017 gaudeix d’un prestigi, i molts ciutadans catalans esperant que l’estat els enumeri un a un i els llenci pel cap als independentistes per veure si els baixen els fums d’una vegada.

Però l’estat els ha deixat a tots tirats. Als qui es moren de ganes de replicar els arguments independentistes amb més arguments i amb motius d’un orgull col·lectiu engrescador, contagiós, i no només amb recitats de la Constitució, i també, no cal dir-ho, als qui simplement, pobres beneits, esperaven que una aposta tan ambiciosa com la que el govern català va posar sobre la taula la tardor del 2012 mereixés un debat profund i exhaustiu de pros i contres.

Espanya, el país que va integrar les Amèriques en el món, el del Segle d’Or de la literatura, protagonista malgrat tot d’una de les transicions postdictatorials més pacífiques d’Europa, l’inventor de la guitarra i terra del sensacional Pepe Isbert, mereixeria que algú, en nom de l’estat, li cantés les excel·lències. No és el cas: no cal convèncer quan creus poder resoldre qüestions eufemísticament titllades de “territorials” de la manera que solia fer-se en èpoques colonials. Seduir, diu? Quines ocurrències.