Una frase remata aquests dies algunes converses sobre aquesta etapa crítica del procés: "I tot el que està passant és per no deixar-nos votar!" I sí, certament, tota aquesta confusió, les detencions, els cops de porra, la inseguretat econòmica, la tensió política inèdita en l’era moderna en aquest racó del món… Tot això no hi seria si el senyor Rajoy hagués obert la porta, en algun moment d’aquests cinc anys, a la proposta de pactar un referèndum. Només obrir la porta! Amb això ja ens podríem haver entretingut una bona temporada. I no deu ser una idea tan extravagant: al Regne Unit, democràcia amb pedigrí, en va muntar un ara fa tres anys.

¿No hauria estat més fàcil que l’estat espanyol deixés de ser nacionalista per un dia i es decidís a exhibir fortalesa d’esperit amb un referèndum que el posés a prova i que, potser, contribuís a cohesionar-lo? Espanya hauria pogut plantejar-lo fins i tot com una victòria humiliant per a l’independentisme: ben formulat i treballat, oferint seducció i il·lusió, i un compromís de millora en cas de victòria del no (així van anar les coses amb Escòcia), hauria tingut força possibilitats de sortir-se’n. Perquè és indiscutible, cal recordar-ho, que aquesta seria l’única manera de saber del cert si els independentistes són o no majoria a Catalunya.

L’1-O, malgrat els 2.044.038 sís registrats, tot i el múscul que això representa i encara que a moltes oïdes no els agradi sentir-ho, no respon la pregunta i a hores d’ara l’independentisme continua sense haver demostrat que és majoritari. Comparant aquesta xifra, si és que la donem per bona considerant la coneguda falta de garanties, amb la participació rècord que es va produir el 27-S (4.130.196 vots), i tenint en compte les convulsions de les darreres setmanes, és possible que en aquests moments l’opció de la república catalana superi aquell famós 47,8% i que s’enfili una mica per damunt del 50%. Podria ser, però això no deixen de ser especulacions, no pas fets.

Arribats fins aquí, comencem a sospitar que l’Estat preferirà abans convertir-se en el país més impopular de la Unió Europea a cedir un mil·límetre en la qüestió catalana. I no només això, sinó que el veiem perfectament disposat a aprofitar l’avinentesa per atropellar Catalunya i fer allò amb què la FAES porta anys excitant-se, incloent-hi naturalment el cèlebre 155 i, potser, actuacions barroeres en l’educació i TV3. Territoris hipersensibles, on posar-hi les mans només pot ser una labor abnegada de bombers piròmans.

És com si certs anuncis i certes actituds estiguessin encaminades a que cada dia més persones, en el seu debat íntim entre la por i la rebel·lia, davant de la sensació de sentir-se amenaçades i acorralades, acabin triant el segon camí tot i els milions de dubtes que pugui generar i el fràgil subsòl en què se sustenta. ¿És això el que desitja l’estat, potser per donar un cop de gràcia a una autonomia desafecta? Vagin com vagin les coses, no està de més recordar que qui té més poder és sempre qui més responsabilitat tindrà sobre tot allò que pugui passar.