Una de les coses que els catalans portem molts anys escoltant amb notable paciència és que, mentre a llocs com ara Madrid, la gent no pregunta d’on vens, aquí sí que ho fem, senyal que allà són oberts de mires i cosmopolites mentre que nosaltres som una colla d’obsessos provincians que tenim per costum assenyalar amb el dit als forasters. D’aquí a les acusacions d’etnicistes o supremacistes hi ha un saltet de res.

És interessant constatar que fins i tot nosaltres hem acabat impressionats per aquesta idea tan i tan repetida al llarg del temps, i n’és una mostra la rèplica adoptada des de l’independentisme: a Catalunya no preguntem tant la gent d’on ve, sinó on vol anar, perquè no ens importen els orígens sinó l’objectiu compartit. Bé, això és una mica així, i és un eslògan ben trobat, però en el fons, aquest contra-argument neix d’una incapacitat de plantar-li cara a l’argument i denota un fons una mica acomplexat.

Perquè, a veure, quin mal hi ha a preguntar-li a algú d’on ve? Pot indicar curiositat sincera, interès en la seva història, afany de coneixement. Tot depèn del to, esclar. Però preguntar pels orígens és convenient per saber quins són els ingredients culturals, emotius, del teu país; el seu rerefons, les seves arrels, que ara són tan diverses. No fer-ho pot semblar integrador, però també insensible: pot voler dir que t’importen un rave les coses d’una part dels teus conciutadans. I no unes coses qualssevol: les més determinants, baptismals, en la seva configuració com a individus.

Doncs sí, aquí preguntem, i més que ho hauríem de fer. Hi ha qui ens vol fer creure que demanar pels orígens és reaccionari i no fer-ho, progressista, quan és exactament a l’inrevés: molts murs invisibles que s’alcen a la cantonada, amb els nostres veïns, serien més baixos i porosos si sabéssim amb més precisió d’on venen, si esbrinéssim que la llengua del Saïd no és l’àrab, sino el tamazight, i que la Irina no és “de l’Europa de l’est”, sinó de Romania, país amb un idioma força proper al nostre. Si preguntéssim més potser també ells se sentirien una mica més admesos i reconeguts pel que són, amb tota la seva herència, i no com a robots immigrants, “ciutadans del món” sense partida de naixement que només són acceptats amb la condició que renunciïn a la memòria.
 
Sí, miri, aquí preguntem la gent d’on ve perquè la volem conèixer, i ben mirat, no crec que aquest sigui un costum tan diabòlic.