Semblava que ja ho havíem vist tot i encara hi havia qui confiava que en poc temps tornaríem a la normalitat d’un ordre mundial amb normes i regulacions basades en el dret internacional, el respecte als drets humans, a resoldre les diferències per mitjans pacífiques i diplomàtics i a respectar la integritat territorial i la independència dels estats, tal com es recull en la Carta Fundacional de les Nacions Unides. Però no, això d’ara podria ser no passatger i els bàrbars haurien vingut per quedar-se.
Definitivament, aquell ordre liberal que es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial sota el lideratge dels EUA a Occident i a gran part del que ara denominem Sud Global ha periclitat. És evident que durant la Guerra Freda (1947-1991) no tothom va acollir amb el mateix entusiasme el lideratge dels EUA i la supremacia del dòlar com a divisa de referència internacional. Tampoc tothom compartia amb la mateixa convicció el paper de Nacions Unides o, en la vessant econòmica, el del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional com a principals institucions. I, per descomptat, l’URSS mai va acceptar plenament l’hegemonia estatunidenca i, fins i tot, durant unes dècades semblava que prenia avantatge en la cursa de l’espai i en l’expansió del comunisme en diferents països.
Abans de la Segona Guerra Mundial només existia un país comunista, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), però acabada la guerra i d’acord amb les zones d’influència acordades a la Conferència de Ialta (1945) entre Franklin D. Roosevelt i Ióssif Stalin, el comunisme s’estenia a vuit països més (Polònia, República Democràtica d'Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, Iugoslàvia i Albània), que majoritàriament havien estat alliberats de l’ocupació nazi gràcies a l’Exèrcit Roig. Poc després, el 1949 i després d’haver estat derrotat el Japó i d’una cruenta guerra civil, també a la Xina continental triomfava el Partit Comunista liderat per Mao Zedong i des de principis de la dècada de 1950 el comunisme es convertia en un règim dinàstic a Corea del Nord.
El 1959, la revolució cubana despertava totes les alertes de Washington, ja que suposava la implantació d’un règim comunista al continent americà i gairebé a tocar de Florida. Posteriorment, els EUA van viure amb inquietud l’avenç comunista en el continent asiàtic (Vietnam, Laos, Cambodja, Afganistan -el «Vietnam de l’URSS»-, Iemen del Sud) als que encara caldria afegir les diferents variants del panarabisme socialista (Egipte, Síria, Iraq, Algèria, Líbia) i posteriorment algunes experiències africanes (Etiòpia, Moçambic, Angola...). Durant unes dècades semblava imposar-se la teoria del dominó i la Casa Blanca no va dubtar a donar suport o organitzar cops d’estat per impedir canvis de règim que poguessin obrir les portes al comunisme, ja fos a l’Iran (1953, cop d’estat contra Mohammed Mossadeq, un conservador moderat, que va tenir la gosadia de voler nacionalitzar del petroli iranià) o a Xile (1973, cop d’estat contra Salvador Allende) o, arreu del món arribat el cas.
Després d’una dècada d’incerteses i vacil·lacions (els noranta del segle passat), l’arribada de George W. Bush i dels "neocons" a la Casa Blanca va posar les primeres pedres per facilitar la destrucció de l’ordre anterior. Això no obstant, encara conservaven les formes: la guerra contra l’Iraq va ser il·legal tot i que, en una deplorable intervenció, el secretari d’Estat dels EUA, Collin Powell, va intentar legitimar la guerra i convèncer els membres del Consell de Seguretat de la seva necessitat davant l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq i els suposats vincles de Saddam Hussein amb el terrorisme internacional.
Ara, Donald Trump, creu que ja no cal ni guardar les aparences i bombardeja Caracas i segresta Nicolás Maduro i desencadena una guerra contra l’Iran sense advertir a Nacions Unides ni demanar el vistiplau del Congrés dels EUA. Per descomptat, el seu acòlit més fidel, Benjamin Netanyahu no dubta a dur a terme un genocidi a Gaza i bombardejar brutalment l’Iran, el Líban i altres països de la regió menystenint totes les advertències de Nacions Unides i del secretari general al qual titlla d’antisemita. I, avançant un graó més en aquesta invasió dels bàrbars, la marina d’Israel no dubta a practicar la pirateria d’Estat abordant la Global Sumud Flotilla en aigües internacionals del mar Mediterrani prop de la costa grega (a tocar de l’illa de Creta).
Aquest camí cap a la barbàrie va començar amb la invasió d’Ucraïna per Rússia el 22 de febrer del 2022, va prosseguir amb la brutal resposta al criminal atac de Hamàs a Israel del 7 d’octubre de 2023 amb un genocidi a Gaza i ha continuat amb un desaforat i embogit Trump que cobdícia el petroli de Veneçuela i l’Iran, les terres rares d’Ucraïna i tot allò que cregui que li pot proporcionar beneficis i grans negocis. Un Trump que, parodiant a Pep Guardiola, es creu el "puto amo del món". I, per si a algú li quedaven dubtes, la darrera escomesa és amenaçar al principal pilar de la UE, Alemanya, amb retirar part de les tropes estatunidenques de les bases que té al país (i de retruc l’amenaça s’estén a Itàlia i Espanya). Serà aquesta l’única manera que la UE reaccioni, prengui consciència que hem arribat a la fi del camí obert el 1945 i es decideixi d’una vegada a assumir el paper que li correspon en l’escenari mundial d’acord amb el seu potencial econòmic, històric i cultural.
En definitiva, ens estem esllavissant cap a un món hobbesià, que, com preconitzava el filòsof anglès, pot conduir a una guerra de tothom contra tothom, on l’actual president dels EUA vol erigir-se en el nou Leviatan i amb la Xina expectant, perquè a la fi, sense fer massa soroll, pot ser qui resulti més beneficiada, ja que les respostes bàrbares de Trump, Putin, Netanyahu i altres autòcrates potencials, paradoxalment, estan convertint a l’autòcrata de la cara amable, Xi Jinping, en el darrer defensor del multilateralisme i d’un ordre internacional amb regles. En tot cas, potser estem assistint a alguna cosa més que a una nova invasió dels bàrbars i ens trobem davant dels inicis de la fi de l’hegemonia del segle dels EUA, en els termes que ho va formular ara fa quatre dècades Paul Kennedy, però d’això en parlarem en una altra ocasió.
No serà fàcil fer front o frenar la deriva unilateral de Trump. Probablement, part de la resposta la va esbossar el primer ministre del Canadà Mark Carney en el seu discurs en el Fòrum de Davos del passat 20 de gener: Hem de deixar d'invocar "l'ordre internacional basat en normes" que ja no existeix i anomenar el sistema pel seu nom, "un període d'intensificació de la rivalitat entre les grans potències, en què les més fortes actuen segons els seus interessos utilitzant la integració econòmica com a arma de coacció". Cal articular una diplomàcia de "potències mitjanes» per «construir un nou ordre que integri els nostres valors, com ara el respecte dels drets humans, el desenvolupament sostenible, la solidaritat, la sobirania i la integritat territorial dels Estats".
Podem compartir les inversions relacionades amb l'autonomia estratègica i la protecció de la sobirania. Això resulta més avantatjós que construir cadascun la seva pròpia fortalesa. I mantenir-nos "fidels als nostres principis pel que fa als nostres valors fonamentals: sobirania i integritat territorial, prohibició de l'ús de la força excepte en els casos previstos a la Carta de les Nacions Unides i respecte dels drets humans". Potser la primera pedra en aquest camí esbossat per Carney es va començar a posar ahir a Yerevan en la vuitena cimera de la comunitat Política Europea en què participen els 27 països de la UE, Ucraïna, Armènia i altres països europeus aspirants a adherir-se a la Unió i, molt significativament, el Regne Unit i Canadà.