Entre votants i simpatitzants, la demanda de més unitat de les forces d’esquerres i/o independentistes és una constant; mirar d’explicar perquè no es produeix, o no prou, aquesta confluència, és, per tant, una obligació.

Per exemple, com és que ICV-EUiA i la CUP, malgrat coincidir en dotzenes de plataformes i mobilitzacions en defensa dels drets de les classes populars, són encara tan lluny de coincidir en una sola proposta política o electoral? Per tres raons, sobretot. En primer lloc, evidentment, l’actitud davant el conflicte nacional; no tant pel fet que a la coalició dels tres colors els independentistes hi siguin minoria, sinó perquè per ells, fins ara, el dret a decidir, l’autodeterminació, no ha estat mai una prioritat sinó una referència retòrica sense conseqüències pràctiques (prova d’això fou la minsa implicació en les consultes de fa dos anys). Per la CUP, en canvi, el qüestionament de l’actual marc polític passa, sobretot, per retornar urgentment el poder al poble i decidir col·lectivament si volem o no seguir formant part, en aquest cas, de l’estat espanyol.

La segona qüestió que ens allunya és el concepció mateixa de l’activitat política. Massa vegades l’existència d’una volum important de militants que treballen i cobren, sovint generosament, en tasques vinculades al partit i a les institucions n’acaba condicionant les decisions polítiques. Per això a la CUP mirem d’evitar el professionalisme i funcionem a partir d’estructures horitzontals i sense secretaris generals ni líders mediàtics (amb totes les dificultats que això implica, és cert). I un tercer mur ens separa, aquest molt més concret i pràctic: el PSC-PSOE. Els d’en Joan Herrera i la gran Camats mantenen amb el PS una relació de dependència política (i emocional) que fa  anys que dura i que ha donat resultats ben pobres. Com l’etern enamorat, els perdonen tot allò que troben intolerable quan ho fa CiU o el PP i no els tenen mai un no per resposta. Per la CUP, en canvi, el PSC-PSOE, espanyolista, monàrquic, impulsor i continuador de les pitjors polítiques econòmiques, còmplice i autor de crims d’estat… està situat clarament a l’altre banda de la línia vermella.

Són tres aspectes gens menors, els que ens separen: el dret a decidir, la manera d’entendre la implicació política i la dependència del PS. Però són qüestions que ICV-EUiA s’ha de plantejar inevitablement si no vol quedar progressivament arraconada per les noves maneres de veure la societat, el país i la política. I en aquest sentit, de la mateixa manera que ara aquestes qüestions ens allunyen, també és cert que, d’haver-hi canvis, no ens quedaria més remei que deixar enrere perjudicis i recels i asseure’ns per mirar de treballar plegats.