Aquest article parla de tu. I de mi. I de tots nosaltres en la mesura que perseguim interessos particulars. Entesa així, la idiotesa és omnipresent i universal, fatídica. Que consti: perseguir l’interès particular no és un crim. O no sempre. De fet, sovint és força raonable. Però no és l’única dimensió de l’existència humana.

En aquest punt, cal recosir un fil perdut en la història: el de la tradició republicana, que es remunta fins a la Grècia antiga. Tot recosint-lo ens adonarem que hi ha una antítesi colossal entre dos pols. D’una banda, el ciutadà (polites). De l’altra, l’idiota (idiotes). El ciutadà mira per l’interès general –que en els seus orígens significa el bé de la polis-. L’idiota només té en compte allò que és seu i es mostra incapaç d’alçar la mirada cap al bé comú.

Són dues possibilitats, dues formes de vida o tipus ideals que no es poden observar mai en la seva puresa. La realitat és més rica i complexa. Direm que un republicà, tal com es troba en els tractats de virtuts escrits en el Renaixement italià, expressa el civisme per excel·lència. I que l’homo economicus, fonament de l’economia moderna i maximitzador de beneficis al mínim cost, és un idiota rematat. Aquests són els dos extrems.  

Quan Montesquieu parlava de l’esperit de conquesta, deia que calia acabar amb l’essència ciutadana dels pobles ocupats. No era necessari exterminar-ne els habitants, n’hi havia prou amb idiotitzar-los, és a dir, tancar-los en el seu món propi i particular (en el seu món interior). Llevar-los la ciutadania. Llavors ja ningú molestaria.

Sempre que els poders fàctics de l’estat espanyol treuen les urpes i parlen d’inhabilitacions i multes, conviden a un diàleg entre l’idiota i el ciutadà que conviuen en cadascú de nosaltres, en diferents graus i proporcions. Aquest país (i no voldria insultar i, encara menys, ofendre) ha viscut molts anys en la idiòcia. Però ara que les costures han saltat amb el procés sobiranista, el ciutadà pot renéixer.

Si el patrimoni passa a primer pla en el desafiament al règim del 78 (Baiget), el ciutadà i l’idiota es retroben. Si una pel·lícula de James Bond és preferible a un documental sobre les clavegueres de l’Estat (Iceta), el ciutadà i l’idiota es retroben. Si plou i fa sol, el ciutadà i l’idiota es retroben.

La independència no vindrà com un regal retransmès en directe per la tele. L’altre dia va venir a sopar a casa una amiga meva, que és secretària d’Ajuntament. Indepe de primera hora. Sempre amb l’estelada. Arran de l’1-0, té un dilema sobre la desobediència. Ara està inquieta, i és comprensible: el ciutadà i l’idiota dialoguen.   

El ciutadà és el “patriota” en sentit arcaic. Un personatge sinistre, durant la comissió parlamentària del Congrés, admetia que ho faria “tot per la pàtria”. El podem qualificar de moltes maneres, però no és gens “idiota” (en el significat que aquí proposo). Tampoc ens convé un energumenisme patriòtic al cent per cent, entenguem-nos. Ara bé, cal modular i proposar noves síntesis entre els nostres interessos particulars coincidents (o no necessàriament coincidents) amb els nostres interessos generals com a país. La independència ho propicia.

Així que per molt que els del conjunt musical La Polla Records tinguessin raó en una gran quantitat de coses, quan cantaven que “un patriota és un idiota” s’equivocaven de mig a mig. En Giovanni Sartori, que és l’autor del qual he tret aquesta diferència entre idiotisme i ciutadania, els ho hauria d’explicar.