En una setmana pàgines, imatges, converses se centren en greus agressions. Alguns mitjans prefereixen informar de detalls que no ens importen, però que deuen fer vendre: la mida de les ferides, el vestit que portaven les agredides... importa? Informar revictimitzant queda impune. El sistema legal, social, econòmic, cultural... es basa en el poder, no en la llibertat.

La llibertat seria la convivència respectuosa, la pedagogia positiva entre iguals. El respecte com a base de relacions equitatives sense l'exercici de poder per tenir un sexe biològic concret, una edat o un color de pell, un gènere, una situació econòmica predominant. Les violències que s'exerceixen són moltes, les simbòliques són moltes més i la base sobre la qual s'ha construït la societat, se segueix construint. Triar la mirada que es fa sobre les agressions físiques, sexuals, econòmiques és triar estar a un costat o altre: el que té el poder i l'exerceix i el que no el té i cedeix al domini.

Però som moltes, i molts, els qui pensen que no només hi ha dos bàndols. Som moltes i molts els qui pensem que cal aguantar la mirada dels qui es creuen poderosos fins que la baixin sigui de vergonya, sigui de pusil·lanimitat. Ens empoderem contra la impunitat. Contra els qui es pensen que tenen dret a treure la titola i descarregar-la sobre com, on i amb qui sigui quan els ve de gust. Contra qui es pensa que les dones som com una nina de goma, violables, agredibles. Contra els que deixen nenes malferides a la cuneta. Contra els que neguen la violència masclista i en fan gala. Contra els mitjans que no filtren i promocionen informacions que no aporten res positiu, escabroses, pornografia pura de la violència. Contra qui no fa complir les lleis i minimitzen les agredides.

No tenir el poder que sotmet a la resta no vol dir no tenir l'autoritat per combatre'l. Un bon amic -amb qui sovint no ens posem d'acord en res i per això som amics i ens estimem- em diu que el fet de ser home, blanc, català i monoteista no el converteix en escòria. I que davant les injustícies i les violències que es cometen ell només veu silencis. I té raó, massa silencis davant les violències invisibilitzades que cada dia vivim. Malgrat que hi ha qui clama quan tot es fa visible en el dia a dia es normalitzen les desigualtats i s'apliquen. Seguim escoltant acudits i mantres que ens recorden on és el «lloc natural» de cadascun, de cadascuna.

L'advocada dels acusats de la violació grupal a Manresa demanava la dona agredida si havia intentat tancar les cames mentre la violaven. El jutge, que hauria de ser imparcial i fer complir les lleis, la va fer declarar en castellà "per respecte als acusats". En ambdós casos el respecte a la víctima és inexistent, es parteix de la base d'una presumpció d'innocència dels acusats, però no de la veritat de qui denuncia. El sistema legal i judicial hauria de ser ben bé al contrari, però el sistema es basa en el poder i el poder vol desintegrar qui considera més feble.

Fa uns dies van trobar una menor a Igualada, tirada al carrer, malferida, violada. Ahir una dona a Lleida que va haver de ser hospitalitzada. Les conseqüències de crear la impunitat social són extremadament greus i res pot quedar impune, res pot quedar igual. Reclamem responsabilitat, recursos, accions que mostrin la voluntat per fer canvis. Que no ens donin l'esquena. Els agressors ho fan amb violència i a la força, no tenen el consentiment de les dones agredides, no podem permetre que els jutjats i les institucions segueixin donant el beneplàcit, no es pot permetre que hi hagi qui negui la violència masclista estructural, perquè la inacció i la negació produeixen morts.