Hi ha aquell alegre grup suec de pop, I'm from Barcelona, batejat en honor al cambrer espanyol, el Manuel, que apareixia a la sèrie de televisió britànica dels anys setanta Fawlty Towers (Hotel Fawlty). El Manuel es caracteritzava per parlar un anglès calamitós que causava tota classe d’incidències còmiques i de maldecaps als responsables de l’hotel. Quan en feia una de grossa, es disculpava tot dient "I’m from Barcelona", de manera que ja ens podem imaginar com de ben parats quedàvem als ulls dels televidents britànics.

Els angloparlants en general, tots monolingües, són del parer que si no parles amb fluïdesa la seva llengua tens un dèficit intel·lectual, i et tracten amb aquella condescendència, com qui parla amb algú que no hi és tot. A TV3, per no causar una depressió nacional, al Manuel el van convertir en mexicà. Gràcies, TV3.

Però ni els productors de Fawlty Towers ni el grup musical suec devien saber que "I’m from Barcelona" és allò que molts catalans diuen, diem, quan som a un altre país i ens pregunten d’on som. Davant de la freqüent incomoditat de dir "Spain", i de la poca eficàcia de dir "Catalonia", tirem per aquest camí del costat que faria feliç Pasqual Maragall, però que no té necessàriament a veure amb un orgull ciutadà, encara que Barcelona-92 hi ha ajudat, sinó més aviat amb la tan nostrada pràctica de fugir d’estudi. Com posar-li a la criatura un nom que sigui igual en català que en castellà, per tal d’evitar tot allò que pugui comportar conflicte o haver de donar massa explicacions.

Respondre amb el nom de la ciutat i no del país és típic de catalans, i no cal ni tan sols que siguin barcelonins perquè s’acullin a aquesta fórmula. Poden ser de Girona, de Camprodon, de Vallbona de les Monges… "Where are you from?". "Barcelona". Això, els habitants d’Estocolm, per exemple, no ho fan. Si els demanen d’on vénen, no diuen "Stockholm", sinó "Sweden", i els varsovians no diuen "I’m from Warsaw", sinó "I’m from Poland". Ho havien pensat això, els productors de Fawlty Towers? Van ser mai conscients de les raons que potser empenyien el Manuel a dir "I’m from Barcelona", del profund drama identitari que aquell pobre home devia arrossegar? No, és clar que no! Colla d’ignorants i insensibles!

Aquests dies, època de vacances, hi deu haver molts conciutadans que es fan un fart de dir que són de Barcelona per no haver de trair els seus principis ni embarcar-se en llarguíssimes dissertacions històriques mentre dibuixen mapes al tovalló de paper. Catalans que viatgen a l’Índia per trobar-se a ells mateixos tot contemplant lànguidament el Taj Mahal. "Where are you from?". "Barcelona". Catalans que volen a l’Àfrica austral perquè aquí tenim el rellotge però ells tenen el temps. "Where are you from?". "Barcelona". Catalans que visiten països arrasats per la misèria però on la gent, tot i la seva renda per càpita de 128 dòlars l’any, és alegre i feliç perquè no depèn dels nostres alienants béns materials. "Where are you from?". "Barcelona".

I com que el nostre nivell d’anglès tampoc no ha millorat tant com voldríem des dels anys setanta, potser, en el fons, no som tan lluny ni estem tan per damunt del ridiculitzat Manuel, que totes aquelles rialles va despertar a una generació d’espectadors britànics, i a alguns grups de pop suecs. Al cap i a la fi, les raons per les quals, com passava ja fa trenta o quaranta anys, tants catalans responen "I’m from Barcelona" quan els pregunten d'on són segurament continuen sent les mateixes.