Els ajuntaments han desaparegut de l’escena posterior del referèndum de l’1 d’octubre. Per banda de l’Estat, des dels dies immediatament posteriors a la convocatòria del referèndum, no hi ha hagut més citacions davant Fiscalia per haver-lo realitzat ni hi ha una pressió generalitzada contra els consistoris. Però no deixa de ser curiós que per banda dels principals actors del procés, els ajuntaments també hagin desaparegut. És fascinant veure com després de l’1 d’octubre, des de les primeres espases polítiques de l’independentisme fins aquesta mena de consigna generalitzada conforme el poble en abstracte i en bloc compacte ha estat qui ha fet el referèndum, els ajuntaments, els seus càrrecs electes i els alcaldes i alcaldesses d’aquest país sembla ens hàgim estat mirant els esdeveniments des del sofà, quan ha estat ben bé el contrari.

La immensa majoria d’ajuntaments catalans han estat els gestors pràctics del referèndum, és a dir, les institucions amb persones amb noms i cognoms al darrera que varen fer aterrar el projecte de referèndum al territori, fent-lo real. Els ajuntaments varen obrir els col·legis electorals, organitzaren l’entrada de les urnes i de les paperetes, i varen constituir les meses electorals. En dates prèvies a l’1 varen estar al cas de tota la logística necessària per fer possible les votacions. Durant la jornada electoral, els càrrecs electes varen romandre de costat amb els veïns i les veïnes a peu d’urna. Batlles i regidors de diferents poblacions foren dels primers a rebre cops allà on hi va haver càrregues policials. Al vespre vam recomptar amb les meses els vots emesos, informàrem sobre els resultats a la ciutadania i traslladàrem les informacions als nostres referents institucionals.

El municipi és primera línia de relació amb la gent, amb persones de tota mena. En els plens i les places moltíssims governs locals d’aquest país hem defensat el dret i l’exercici de l’autodeterminació. I ho continuem fent tot defensant amb arguments la necessitat de poder autodeterminar-nos, sovint davant d’altres regidors i veïns que no ho veuen igual o bé s’hi hi oposen contundentment. Els alcaldes i les alcadesses de cada un d’aquests municipis sabem perfectament que hem de governar per a tothom tot i tenir cada un de nosaltres uns determinada filiació política. Experimentar el fet de governar és súmament enriquidor perquè t’obliga cada dia a sortir de la bombolla autocomplaent de l’imperi dels discursos, a entrar en el cos a cos de les discrepàncies i la gestió de la diversitat d’interessos. Possiblement els municipis encara siguin un reducte de la política presencial, en què els fets i els esdeveniments tangibles compten, i molt.

No puc parlar en nom dels meus col·legues, però diria que per a un alcalde és més incomprensible que per a un parlamentari el fet que definir acords sigui tan complicat com per arribar a situacions de bloqueig com les que vivim a nivell de país. Els ajuntaments tenen la característica fonamental que no es poden anar dissolent per convocar eleccions quan convingui. Els consistoris es renoven exactament cada quatre anys, durant aquest temps sí o sí només tenim l’única opció de fer govern i governar. És per això que els acords en política municipal són una constant, una necessitat estructural.
 
Amb aquest tarannà els ajuntaments catalans varen fer possible el referèndum de l’1 d’octubre, i no és una qüestió menor, perquè estic segur que vam saber explicar prou bé de cara als nostres veïns que a votar hi havia d’anar tothom, per un sí o per un no; que no es tractava del dia dels independentistes sinó de la jornada de tothom. Que les paperetes valien exactament el mateix. El context d’agressió de l’Estat confirmà que la cosa anava de democràcia. Per això aquell dia a peu d’urna hi havia independentistes, autodeterministes i demòcrates. Aquest fou l’esperit de l’1 d’octubre que d’alguna manera estem fent malbé a conseqüència del foc creuat entre independentistes i aquesta mena d’autocensura que “obliga” els independentistes a només “parlar-se” entre ells.

Ara es parla molt de recosir. El primer que hem de relligar és aquell espai ampli d’aliances que ens permetia avançar. En un ajuntament hi hauria fàcilment un govern considerant la distribució parlamentària que existeix avui al Parlament de Catalunya. Tres formacions polítiques estan prou a prop com per possibilitar un govern. És evident que la investidura d’una figura tan clau com el President ha concentrat el conflicte multilateral, entre l’Estat i les opcions independentistes i entre aquestes per veure qui és més “audaç” contra qui és més “pragmàtic”. Correcte, però les tres forces polítiques poden formar govern de sobres i si no ho fan estic segur  que el poble concret al qual tanta referència es fa, els passarà factura. I per què ho penso això? Perquè l’1 i el 3 d’octubre davant del meu ajuntament no hi cabia una agulla de gent que hi havia i mai no hauria dit que la veuria allà. La mateixa gent que no es passa el dia a les xarxes socials, que ja no l’he tornada a veure i que no sé què decidirien fer en unes noves eleccions. Potser, aquesta vegada, alguns no farien l’enèsim esforç de mobilitzar-se per votar com a càstig pels desacords. Sóc conscient que només intueixo un comportament probable que no té cap base científica, però atenció, que el mar de fons hi és.
 
Imaginem-nos per un moment que aquest país és un municipi i mirem d’actuar amb la practicitat d’un ajuntament.