El passat diumenge el diari Ara dedicava un dossier especial al “segon boom demogràfic del segle XXI”, així l’anomenaven. Quatre o cinc pàgines que presentaven amb un to optimista dades i xifres més aviat preocupants. Una d’aquelles pàgines mereix un debat a banda. El titular citava entre cometes unes declaracions cridaneres: “sense els immigrants les empreses farien fallida”. Entre aixecar Catalunya i salvar-la d’ella mateixa, la distància enorme que va de l'agraïment compartit al deute pendent.
Com en aquella vella pel·lícula de Gene Wilder i Richard Pryor, “No em cridis que no et veig”, el debat sobre la immigració és una conversa impossible perquè no hi ha terreny del mig. No hi ha espai per les dades i el debat enraonat, però la immigració és aquí i serà una constant d’aquest segle. La qüestió és i serà com administrar-la, quines polítiques posar en pràctica per aconseguir un país pròsper per a tothom. Saber diferenciar entre la immigració, el fenomen que cal gestionar, i els immigrants, les persones que cal integrar, seria un bon punt de partida.
L’economia del país necessita trencar el cercle viciós que l’abundància de mà d’obra barata i les indústries de baix valor afegit han anat dibuixant els últims vint-i-cinc anys. Una riquesa sense progrés que fa que els sous dels catalans gairebé no hagin millorat en dues dècades. La qüestió és a la vista: el turisme, l’agricultura de temporada i altres indústries intensives en treball precari han estat un factor d’atracció. Han portat al país centenars de milers de treballadors que, com en aquell espot electoral del PSUC, tenen les mans com a únic capital.
És des d’aquí des d’on s’entén la cita que el diari Ara feia servir com a titular. En aparença, sense mà d’obra immigrada, els sectors que han protagonitzat el creixement dels darrers vint-i-cinc anys no haurien pogut prosperar. Només en aparença perquè l’economia és el terreny de la paradoxa, el que genera efectes positius també comporta, tot sovint, conseqüències adverses. Allò que evita que la immigració estiri els salaris a la baixa també perpetua el baix valor afegit que dificulta la pujada dels sous a mitjà i llarg termini. Contradiccions.
Els economistes el tripijoc que empeny aquesta paradoxa com a teorema de Rybcynski. Quan augmenta un factor de producció (com la mà d’obra), el sector que més el necessita creix més ràpidament que els altres, absorbint recursos i deformant l’estructura productiva del país. Com més empreses intensives en treball poc qualificat hi hagi a Catalunya, més immigrants hi arribaran, però com més treballadors poc qualificats hi hagi, més sentit té continuar invertint en els sectors que l’utilitzen. Un peix que es mossega la cua. Creixement sense progrés.
Abans de la globalització, el número de treballadors disponibles era limitat i finit. Avui això no passa i trencar el cicle de la precarietat demana mesures que van de la pujada del salari mínim al reequilibri amb impostos com la taxa turística. Aturar l’atracció de mà d’obra que generen aquests sectors i alguna cosa més: una política de fronteres que dosifiqui l’entrada d’immigrants per facilitar-ne la integració i evitar els efectes nocius d’un excés de treball poc qualificat.
Sense immigració les empreses que avui l’absorbeixen no farien fallida, respondrien automatitzant la seva producció. Les activitats intensives en mà d’obra perdrien atractiu i altres sectors més intensius en coneixement atraurien inversió i prendrien el relleu del creixement. Tot l'agraïment que calgui pel treball i l’empenta que els immigrants aporten, però ni un bri de deute amb ningú. No fotem.