L’altre dia recordava la pel·lícula Las largas vacaciones del 36, de Jaime Camino: És la història d’una família a qui l’aixecament contra la República l’enxampa estiuejant. Havien marxat, com cada any, a descansar, però aquell cop va ser diferent; les vacances es van allargar, i no pas de manera agradable.

No pretenc comparar la situació actual amb l’inici d’una guerra. Però és veritat que aquest estiu del 2012 també ens està sobresaltant, i vivim un període de vacances incert, inquiet, ple de pors. Pendents de la primera plana dels diaris o dels titulars, escoltant i llegint calamitats o amenaces de calamitats, col·lectives però amb derivada individual, amb l’ai al cor per si arriba una trucada fatídica, o un correu, que t’anunciï un tancament, un acomiadament, o un retard en un pagament.

Gosaria dir que aquesta incertesa és general i transversal. Afecta als qui, com els personatges de Jaime Camino, ja viuen unes llargues vacances indesitjades sense saber quan acabaran: és més fàcil conèixer la data de la fi del subsidi d’atur que la del moment en què tornaràs a tenir feina. Però ataca també, molt directament, tots els que continuen treballant però no saben fins quan, o no saben quant de valor perdrà la seva feina en els pròxims mesos. O els que no saben si cobraran a temps (avui mateix, per exemple, els treballadors d’hospitals concertats). Fins i tot els que no tenen cap raó objectiva per veure en perill la feina, però temen que una decisió sobtada d’uns quants financers provoqui una ensulsiada o un bloqueig dels estalvis de tota una vida. I aquesta por encara resulta més neguitejant perquè no saps ben bé on localitzar l’amenaça.

Per això, aquest any, els comentaris habituals i tòpics de les vacances són plens de paraules com “prudència”, “control”, “moderació”, “fre”. Gairebé no se sent allò de “desconnectar”: ningú vol desconnectar del tot, per poder veure venir els trets. I aquesta por que tenim a dins, que tenim tots, els aturats i els que no, els que encara viuen amb certa estabilitat i els que no, aquesta por és un dels trets més profunds de la crisi: més enllà de la dura realitat econòmica, la crisi també és un estat d’ànim.