Hem entrat en el 2023 i, de moment, l'apocalipsi encara no ha arribat. L'any que tenim al davant és complicat i generarà, de ben segur, moments de gran dificultat. Mentre en el nostre país i els del nostre entorn més proper, les dinàmiques del cicle nadalenc han continuat imposant-se, a la mateixa Europa, una nació ha viscut el canvi d'any sota un infern de bombes i escassetat. La guerra a Ucraïna és un recordatori que obliga a no caure en la indolència. La distància entre el benestar -amb tots els matisos que es vulguin- i la catàstrofe sovint és només d'uns pocs quilòmetres d'atzar.  

Amb tot, l'any que hem acomiadat deixa molts elements per a un optimisme assenyat, gens ensucrat. El quadre econòmic preveu elements objectivament esperançadors. Catalunya tanca l'any amb la xifra d'aturats més baixa en 15 anys, i la dels ciutadans que cotitzen -més de 3.600.000- és la més elevada de tota la sèrie històrica, iniciada al 2004. Unes dades que coincideixen, a grans trets, amb les que ofereix l'estat espanyol, amb més de 20 milions d'afiliacions a la seguretat social, amb els índexs més baixos d'atur des del 2007.

Globalment, també es pot dir que l'escenari econòmic, malgrat la seva gravetat, desmenteix les pitjors perspectives. La Reserva Federal nord-americana ha sabut combinar l'increment de tipus d'interès per encarir el diner i aturar la inflació sense que s'hagi entrat en recessió. La Comissió Europea preveu una recessió tècnica per al 2023, però que no es donaria en tots els estats, mentre que passarà temps fins que la inflació torni a l'objectiu desitjat del 2%. Però tot i així, els escenaris més tèrbols semblen recular davant la realitat dels fets. Les dades conegudes avui mateix sobre l'ocupació a Alemanya -amb una reducció de l'atur- són positives. 

La resposta donada per les institucions europees a la crisi i a la invasió russa d'Ucraïna ha estat encertada i ha contradit els corrents més pessimistes. El discurs apocalíptic beu també d'interessos ideològics molt concrets, que arrelen en l'extrema dreta i busquen estendre un malestar social que sempre dona rèdits electorals. El discurs antiestablishment sol trobar ressò en moments de crisi i interrogants sobre el futur. Ho hem vist en les eleccions italianes. Una societat atemorida sempre és més fàcil de sotmetre.

Però, malgrat els anunciadors de desgràcies, els anys que van de la pandèmia a la invasió d'Ucraïna han demostrat altre cop que el projecte europeu és un dels èxits més clamorosos des de la Segona Guerra Mundial. La UE és una realitat millorable i criticable en molts aspectes, però fins ara no es veu a l'horitzó cap alternativa millor de convivència. Els esdeveniments al Regne Unit en poden ser un bon recordatori.   

El 2022 ha mostrat la resistència de les societats a ser sotmeses per projectes autoritaris que qüestionen el marc liberal i democràtic que va instaurar-se el 1945. Si fa uns anys el model xinès de desenvolupament va ser vist amb temor com una possible alternativa al sistema de vida occidental, queda clar que bona part del món occidental es resistirà a experiments que menystinguin els drets conquerits i les llibertats. Ho hem vist al Brasil, a Xile i als Estats Units, que han dit "no" als corrents més antisocials. Ho hem vist al Regne Unit, que va rebutjar les medecines ultraliberals. I ens ho recorden cada dia els qui, a Ucraïna, es neguen a donar per perdudes les conquestes dels pobles.