De lluny, la política alemanya té algunes traces que agraden. Una dreta democratacristiana amb principis arrelats i sòlids de defensa del decàleg de l’estat liberal, una acció ferma contra la corrupció, una descentralització amb factors de correcció àmpliament acceptats, unes ciutats importants que actuen com estats federats. Des de prop, les coses son més complicades. La col·lació actual de socialdemòcrates, liberals i verds no acaba de rutllar, no poder disposar del gas rus l’ha abocat a tornar al carbó, i la seva economia ha entrat formalment en recessió després de dos trimestres de decreixement.
 
Aquesta mateixa setmana el líder de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), Friedrich Merz, ha descartat categòricament qualsevol pacte amb els ultradretans d’Alternativa per Alemanya, afirmant, com ja havia fet Angela Merkel que no és possible treballar amb una formació xenòfoba i antisemita.

Mentrestant, en la posició antípoda dels conservadors alemanys, a València es feia explícit que la participació de Vox en les institucions allunya més i més l’esperança del reconeixement de l’Espanya d’identitats nacionals múltiples i plurilingüística que les dretes sempre han negat malgrat que estigui reconeguda a la Constitució.
 
L’explicitació crua, despullada del pacte de la Comunitat Valenciana amb partits que tenen per líders persones que no només neguen l’existència de la violència masclista sinó que l’han exercida, situava molt clarament el debat sobre els models de llibertats individuals i d’una determinada concepció d’Espanya en l’arrencada de la precampanya una vegada constituïts els ajuntaments el dissabte dia 17 de juny.
 
Un dissabte difícil pel Partit Socialista, ja que els pactes PP-Vox havien desplaçat els candidats socialistes de 52 municipis importants on havien guanyat i fessin efectiu el mateix pacte en 187 corporacions locals on el PP governarà amb el suport de vox, obtenint així una implantació territorial, uns ingressos per reforçar-se i molts altaveus per a fer realitat la seva contrareforma cultural. Regidories de cultura per negar l’existència d’altres realitats que no siguin les de xaranga i pandereta que deia Machado.
 
El pacte valencià i la de molts ajuntaments importants era l’impuls que necessitava el Partit Socialista per agrupar vot progressista i intentar guanyar el 23 de juliol. Molts ens sentim esperonats de vèncer aquest intent de regressió en drets socials perquè realment esglaia és que el PP fa seu el discurs de Vox, abandonant els principis de l’estat liberal i normalitzant la idea que la formació d’extrema dreta pugui ser present en el Consell de Ministres si els resultats del 23J els ho permeten.
 
Aquest era el sentiment de molts el dissabte al migdia. La convocatòria del ple de constitució de Barcelona s’havia convocat a la tarda i va posar en evidència algunes coses que enumero, i moltes més que em deixo. No es pot donar per guanyada una alcaldia quan és el plenari qui vota el regidor en cap. La gran errada de Trias per Barcelona. No es pot adjudicar tota l’abstenció dels votants d’ERC al distanciament de les formacions independentistes. Governar i prendre o no prendre decisions en una situació d’extrema debilitat parlamentària és poc èpic i poc mobilitzador. Errada d’ERC
 
L’esforç per arribar a un acord independentista com a resposta als resultats del 28-M és una mirada massa curta i una suma inútil perquè el plenari de constitució funciona amb majories absolutes. Aquest és el sacrifici exigit a Ernest Maragall. No es pot desmerèixer la voluntat de persistir d’un govern que vol ser recordat per haver fet coses diferents i no vol escoltar esborrarem el colauisme. El sentiment dels Comuns.
 
Esborrar les diferents realitats nacionals en l’Espanya actual, implica poder mostrar com repeteix una vegada i una altra Feijóo en els actes d’avui que ha impedit l’acord independentista a Barcelona i Bilbao, fer oblidar per uns dies els seus vergonyosos acords amb Vox. Aquesta és la principal raó del vistiplau del PP estatal a la proposta de Sirera.
 
Tampoc s’ha d’obviar l’ambició personal del candidat socialista per accedir a l’alcaldia i que sap que potser és la darrera possibilitat. Les negociacions les van viure com una lluita per tornar l’alcaldia de Barcelona a un partit que la va fer gran, buscant i aconseguint acords molt importants. No és una situació comparable a la dels alcaldes Serra i Maragall. Ara, la votació d’alcalde ja està feta. El PP es vanta del seu suport i el PSC no podrà governar amb aquest llast i només 10 regidors. D'aquí a uns mesos alguns dels protagonistes d’ahir ja no hi seran i caldrà veure quin tipus d’acords s’estabilitzen.
 
Ara mateix, la meva preocupació són els milers de persones disposades a votar PSC esperonats per combatre amb el seu instrument més important, el vot, a l’aliança reaccionària. Els que ho haurien fet amb objeccions, els que haurien retornat al vot socialista perquè l’aliança dretana els esperonava i ara, no sé si només momentàniament, estan desconcertats.  Potser aquesta és la raó que cap dirigent nacional anés ahir al magnífic Saló de Cent de Barcelona.
 
Vull confiar que l’esquerra es mobilitzarà massivament per no sotmetre’ns a tots els treballadors, estudiants, classes populars, joves amb projectes engrescadors, autònoms amb idees brillants d’autoocupació al govern del pitjor malson. El candidat i ara alcalde va emprar en una modificació de negació dubtosa uns versos d’un poema d'Albert Ràfols-Casamada titulat Incertesa. Us els deixo escrit com el va escriure l’any 1984: "Ressona dins la cambra // el tambor del dubte".