Les últimes notícies sobre espionatge virtual semblen liquidar tota opció d’acusar ningú de paranoic. És impossible que els centenars de milers de ciutadans espiats tinguin secrets d’estat valuosíssims ocults entre els seus correus electrònics o a la carpeta d’“esborranys”. Per tant, només podem concloure que les punxades es fan més o menys aleatòriament i que qualsevol de nosaltres pot tenir un funcionari públic mirant-lo metafòricament pel damunt de l’espatlla. Per exemple, potser jo en tinc un ara que estic escrivint amb la xarxa oberta per anar mirant tuits.

Molts opinadors s’han esquinçat les vestidures perquè els ciutadans no s’han alarmat prou amb la notícia. Tenen part de raó, però segurament l’anunci de l’espionatge massiu arriba en un moment en què els ciutadans han assumit que la idea de privacitat és avui un pèl diferent que era fa uns anys, de la mateixa manera que ens hem acostumat a parlar d’“amics” en un sentit bastant més laxe i menys precís que quan no teníem xarxes.

Això, malgrat tot, no fa menys desagradable l’evidència de tenir els ulls de l’estat al damunt. Encara més, els ulls de diversos estats embussant la xarxa. Tot i les insistents justificacions oficials, el pretext de salvar la pretesa seguretat “nacional” no pot emparar aquesta violació per aspersió de la intimitat dels ciutadans. Com advertiran els poders públics contra les actuacions dels hackers, quan ells mateixos són els primers de la cua a colar-se en la nostra llista de missatges enviats?

Després d’anys advertint els fills de la incertesa de la xarxa, demanant-los que no pengin fotografies o que no donin detalls d’on passen les vacances, per por a que qualsevol desaprensiu pugui utilitzar la informació per fer-los mal, què faran ara els pares? Doncs, segurament, afegir-hi un nou avís: el de no donar informació rellevant per por a que qualsevol espia del govern la pugui utilitzar per fer-los “bé”.