Els dies 8 i 9 de juny, l’Atlàntida de Vic va acollir el quart Congrés d’Inclusió.cat, liderat per la Càtedra de Serveis Socials, aliança entre el Departament de Drets Socials i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya des del 2010. Els gairebé quatre-cents congressistes, la gran majoria professionals dels serveis socials i de les Universitats de Catalunya, van compartir el coneixement teòric i pràctic entorn els serveis socials, la transversalitat i la inclusió social.

El Congrés Inclusió.cat intenta donar un espai i un temps al sector social de Catalunya des de l’any 2017 a Vic. L’any 2017 el primer Congrés "Atenció integrada social i sanitària des dels serveis socials" per un model centrat en les necessitats de la persona, la família i l’entorn on viu. L’any 2019 “Promoció de l’autonomia personal i atenció personal i atenció des de la proximitat”, on es va constatar que l’empoderament de les persones és el camí d’intervenció professional des de l’entorn pròxim. L’any 2021 “Serveis socials i Acció Comunitària: promoció i prevenció”, aportant coneixement entorn els resultats positius per la inclusió de l’acció social amb la comunitat.

La lliçó inaugural del lV Congrés Inclusió.cat amb la Doctora en Filosofia Begoña Román, presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va situar el debat del Congrés entorn com compartir la narrativa i les accions per una inclusió social real i ètica. Què diu l’Institut Estudis Catalans de què és la Inclusió: la inclusió és l’acció d’incloure i el seu efecte. Inclusió és l’actitud, tendència o política d’integrar a totes les persones en la societat, amb l’objectiu que aquestes puguin participar i contribuir a ella, garantint un nivell de vida digna.

La primera qüestió a abordar és la necessitat de compartir un relat comú, majoritari, institucional, individual i social, respecte a la inclusió i de les accions i dels efectes d'aquesta. Volem orientar la societat a la inclusió en totes les polítiques i des de la pròpia mirada? Entenem la inclusió com el coneixement de l’altre, de les diferències i no de l’assimilació? Volem crear comunitats inclusives que facin prevenció de l'exclusió?

Invertirem temps i aprenentatges per interactuar? Tenim prou esperança per fer creïble la inclusió? Tenim la convicció, els lideratges i els recursos per revertir la institucionalització de les persones amb dependència? Podem connectar amb els subgrups poblacionals que s’autoexclouen, per elitisme, per components sectaris, religiosos? El malestar emocional que reclou, aïlla a persones, en especials joves. Podem fer prevenció? Som a temps de fer front als discursos locals i globals que volen retornar a l'homogeneïtat, negant la diversitat i les diferències?

Catalunya té una població de 7,9 milions de persones (dades del registre central assegurats del Departament de Salut a 1 gener d’enguany), amb 21% de catalans nascuts a l’estranger, amb molta diversitat d’origen, llengua materna, cultura i religió. El 19% de persones de Catalunya tenen 65 anys o més i una esperança de vida de les més altes del món (81 anys en els homes i 86 en les dones, ja recuperada si comparem amb la prepandèmia). Més de 445.991 persones amb dependència i 660.477 persones amb certificat de discapacitat.

El risc de pobresa a Catalunya és del 20% de la població, 19,2% entre els homes i 20,5% entre les dones, igual que el 2013 i superior a la del 2004, que era del 17,5%, en dones del 19% i en homes del 16,5%. A Catalunya 1/5 persones està en risc de pobresa, 1/4 amb precarietat social i 1/3 nens i joves amb risc d’exclusió econòmica, social, cultural i personal.

El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, en el Congrés Inclusió.cat, defensava la necessitat de consolidar el Sistema català de serveis socials que inclogui els serveis socials locals, els de responsabilitat de la Generalitat, de gestió directa, de la iniciativa social i mercantil, amb un marc estable de concertació, avançant a un conveni de sector similar al del sistema de salut de Catalunya, SISCAT.

El sistema de serveis socials ha de garantir una xarxa equitativa i de qualitat d’acompanyament a les persones i de serveis de cura per elles i per les famílies amb una orientació comunitària. Cal donar valor i protagonisme a les xarxes formals i informals, voluntàries, de vincle social i solidaritat. Cal tenir una cultura de transparència, de rendiment de comptes i d’avaluació de les polítiques d’acció social.

A parer meu, per treballar de manera efectiva per la inclusió es requereix un pacte solvent de país, entre la Generalitat i els ajuntaments entre les institucions, les Universitats, els professionals i una àmplia majoria social. La inclusió ha de ser percebuda per a tothom com la prioritat, com un benefici social universal i no només per les persones usuàries de serveis socials.

Les societats amb molta desigualtat social i intolerància a la diversitat són generadores de malestar i inseguretat per les persones excloses i per una àmplia majoria.
Igual que la Salut Pública, la “Salut a les polítiques”, s’ha assumit com una prioritat de proximitat, nacional i mundial per les persones i per la comunitat, la Inclusió ha de ser el gran pla intersectorial, interadministratiu:” Inclusió a les polítiques”.

El coneixement, la recerca, han avalat que la salut i la inclusió es construeixen en gran part fora del sistema sanitari o social. La Inclusió efectiva s’ha d’incorporar a les polítiques econòmiques, laborals, educatives, sanitàries, socials, d’habitatge, culturals, de seguretat, digitals, de justícia, de gènere, mediambientals... La prevenció de l’exclusió és un deure ètic per donar oportunitats a totes les persones i, alhora, per construir societats, entrenades i convençudes, davant del repte col·lectiu de la inclusió.