Dijous 26 de setembre. Escolto a la ràdio un fragment de l’enèsim debat al Congrés entre un diputat d'ERC i un altre de Junts. Es diuen de tot. Sento vergonya, no només pel que es diuen, sinó també per on s'ho diuen. Volia creure que almenys sabien diferenciar què cal fer a les corts estatals i què cal fer al Parlament de Catalunya. Mentre ells es barallen, els diputats espanyolistes es freguen les mans. Quina nul·la consideració al poble català i a les seves institucions d'autogovern. Fins quan durarà aquest espectacle vergonyós. Als europarlamentaris independentistes se’ls prohibeix exercir, mentrestant els diputats a Madrid exposant les seves misèries partidàries. La vergonya és una barreja de tristesa i de ràbia, i això és el que a molts ens feu sentir.
En realitat, no m'hauria d'estranyar. Els partits independentistes ja van tirar per la borda la majoria parlamentària i el govern de l'executiu català. Per completar el cercle tràgic només calia el que estan fent: manifestar al Congrés les seves desavinences, la seva agror, el seu odi visceral cap al seu oponent català. Val a dir que és el millor recordatori que l'espanyolisme pot rebre sobre la seva victòria política. Han aconseguit el que aviat farà 10 anys van dissenyar com a estratègia per vèncer l'independentisme: dividir-lo.
Des de Catalunya costa d'apreciar, però és bo saber que els que practiquen aquest odi visceral entre opositors catalans a l'espanyolisme, a Madrid, són especialment ben tractats i ben reconeguts. Dono per fet que una part de l'odi visceral expressat contra el contrincant nacional té recompensa a la capital del regne. És clar que els tracten bé mentre els necessiten o, és clar, fins que fan una declaració d'obediència acceptant el marc mental que els convé.
Mentrestant, a Catalunya, l'independentisme viu enclaustrat en la preparació dels congressos dels partits. A Catalunya, l'Estat està en fase d'expansió a través del president Illa. L'independentisme està en fase d'introversió, llepant-se les ferides que té, per molt que no ho vulgui admetre. Orgull? Incapacitat política? Sobreviure? Una mica de tot.
Escolto les justificacions d’Oriol Junqueras sobre l'afer dels cartells. No en sabia res? No crec res del que diu. Horrorós si ho sabia, pitjor si no ho sabia. No sembla que ningú pugui evitar que sigui un congrés de disputes i lluites caïnites per al lideratge. A ERC li cal una rebel·lió de les bases o tardarà un segle a sortir-se’n. Els màxims dirigents que ha tingut aquests darrers anys no la trauran del pou de desconfiança on l’han abocat.
Analitzo el silenci de Junts. Suposo que la lluita va per dins. Alguns vam voler fer de la CRIDA el que ara diuen que volen fer de Junts: una confabulació d'homes i dones capaços de liderar la construcció d'un país lliure i independent, format des de tendències polítiques diverses, però al servei d'una estratègia eficient i pròpia del temps en què vivim, per construir un estat modern, al servei d'un país més democràtic, just, pròsper i benestant, on identitat i universalitat sàpiguen anar de bracet. Entenc que hi ha gent que voldria alguna cosa similar al que acabo de dir, i ho celebraré si veig que s'obren pas. Altres, suposo, volen tornar a formes més vinculades a les tradicions i representativitats del vell centredreta nacionalista. Veurem què en surt. Tant de bo, la idea d'un gran partit nacional, progressista i obert qualli. Nacional no vol dir nacionalista. Progressista no vol dir de dretes, vol dir de progrés social. Obert no vol dir en mans d'una petita elit.
En tot cas, cal apressar-se una mica. Mentrestant, el president Illa està defensant bé la seva estratègia. "Catalunya ha tornat a Espanya", diu sovint. En realitat, qui està tornant a Catalunya és la política del PSOE i les institucions de l'Estat. El Rei d'Espanya torna a somriure passejant-se per Figueres. No cal dir que els que malgrat tot no poden tornar són els exiliats.
El combat real del moment polític català no és el que practiquen els diputats catalans entre si, ni tan sols les hores que dediquen uns i altres a guanyar posicions en els seus respectius congressos. És molt més simple, però, alhora, més profund que tot això.
En realitat, el combat està entre el seny, l'ordre, el consens i el progrés que intenta transmetre cada dia el senyor Illa, i la rauxa, la disconformitat, el desordre i el desinterès per la prosperitat immediata que ofereix l'independentisme. La societat catalana, sens dubte, majoritàriament es troba políticament desorientada, frustrada o simplement allunyada de qualsevol compromís polític.
De moment, el senyor Illa se n'està sortint prou bé, encara que només sigui que per incompareixença del contrincant. El problema és que el seny, el consens i el progrés que proposa és més el que convé al PSOE i a l’Estat que no pas el que necessita amb urgència la societat catalana.