La política energètica dels diferents governs sembla dictada a vegades per una inconsciència voraç, una precipitació a l’hora de promoure activitats de captació sense aturar-se un moment a avaluar-ne les conseqüències. Fa tot just una setmana que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució instant el Govern a prohibir el fracking, amb els vots de tots els grups excepte PP i Ciutadans. Quan encara els afectats directes estaven xocant les copes de cava, arriba l’onada de terratrèmols provocats pel projecte Castor, i el Govern espanyol, com si acabés d’assabentar-se del risc, exigeix l’aturada de la injecció de gas.

En tots dos casos la impressió és que les autoritats, per motius fonamentalment econòmics, van donar via lliure a projectes dels quals no en tenien prou informació. Les presses per resoldre un problema cert –l’esgotament de les fonts d’energia convencionals- i les perspectives de nous ingressos per via d’impostos –com a mínim- impulsen la signatura de permisos que la realitat demostra excessius.

En el cas del fracking, ha estat la pressió popular documentada la que ha vençut i convençut. Responsables de les plataformes antifracking expliquen com molts polítics amb capacitat de decisió van haver de recórrer a ells per conèixer els detalls d’una tècnica amb evidents riscos, però que estava a punt de marxa amb tota la paperassa en ordre. Inconsciència voraç. Pel que fa al projecte Castor, s’han hagut de manifestar amb tota claredat les conseqüències perilloses de l’operació perquè el govern Rajoy prengués una decisió. Certament, el projecte va ser autoritzat en temps de Zapatero, però al PP li va semblar correcte fins que no ha tremolat la terra. En això de la inconsciència voraç no hi ha un sol responsable.

Fracking i Castor són els dos exemples recents, però és molt fàcil mirar enrere i trobar desenes de casos similars. Ja poden aprovar-se manifestos i resolucions omplint-se la boca d’amor per les energies renovables. Quan arriba el moment, els ulls del governant de torn brillaran davant d’un nou projecte que prometi solucions més o menys màgiques, i pel damunt de consideracions ambientals de llarg termini, tornarà a manar l’expectativa d’ingressos immediats, i aquella ja vella màxima de “bé hem d’omplir el dipòsit del cotxe, no?”.