Arrossegant segles d’hegemonia catòlica, per no dir de monopoli catòlic de l’espai públic i de les referències culturals quotidianes, l’àmbit religiós és un d’aquells que més acusa el desinterès, la desinformació i la incultura en tot allò que afecta la diversitat religiosa més enllà de l’Església catòlica: protestants, jueus, musulmans, ortodoxos, hindús, shiks, budistes, testimonis de jehovà, etc.

Tot i que, actualment, només la meitat de la població de Catalunya assegura identificar-se amb l’església de Roma, el coneixement sobre aspectes elementals relatius a altres confessions religioses que no siguin la catòlica és de proporcions còsmiques. I no sols entre gent illetrada o d’un nivell d’estudis modest, sinó entre periodistes, professors, titulats universitaris i persones de qui, en general, se suposa propietaris d’un cert bagatge cultural. La ignorància, doncs, com la feina ben feta, no té fronteres.

De vegades, però, avesats al llenguatge efímer de la pressa, hi ha la tendència a deixar-se endur per la llei de l’esforç mínim i simplificar les coses, encara que la veritat en surti perjudicada, tot fent servir adjectius que qualifiquen erròniament la realitat. No cal ser arquitecte per distingir un edifici romànic d’un de gòtic. Tan sols cal un mínim d’observació, interès i sensibilitat per destriar-ne les diferències.

Una periodista de llarga carrera professional, amb relació a un conegut advocat, em diu: “Aquest és testimoni de Jehovà”, com  a informació complementària a la seva condició de lletrat. Com que conec personalment el lletrat, li esmeno la plana a l’instant: “No, no. No és testimoni de Jehovà, no. És protestant i, per a més detalls, baptista!”. La resposta de la periodista em deixa glaçat: “Ah, veus? Tant se val, ja anava bé, jo. Ja sabia que era una cosa d’aquestes rares...”.

Fa pocs dies, vaig assistir al funeral d’un amic a Lleida. Quina no va ser la meva sorpresa en constatar que la cerimònia tenia lloc en una “sala ecumènica”, tal com s’anunciava en lletres grosses a la façana de l’edifici. Vull creure en la bona intenció d’aquells que van ordenar la col·locació del rètol, convençuts com devien estar del caràcter progressista i innovador de la seva iniciativa. Deurien creure que amb el mot “ecumènic” l’ús de la sala en qüestió es posava a disposició de totes les creences i no tan sols del culte catòlic.

En realitat, però, “ecumènic” tan sols fa referència a les diferents confessions cristianes, de manera que “ecumenisme” és el moviment que tendeix a l’aproximació entre aquestes i, fins i tot, a la seva reunificació. I prou, res més. Per tant, la sala esmentada, literalment, tal com s’anuncia, no està pensada perquè s’hi celebri cap mena de cerimònia de dol o d’acomiadament que no sigui cristiana: catòlica, protestant, ortodoxa, etc. Però no pas cap de caràcter jueu, musulmà, hindú o qualsevol altra no cristiana. Com que no crec que fos aquesta la intenció dels promotors de la sala, el nom adient és el de “sala interreligiosa”, però no pas ecumènica.

Veig un programa de televisió britànic sobre antiquaris i restauració de peces antigues, força interessant. En la traducció a l’espanyol, fan dir al protagonista que és “sacerdot” i, esplaiant-se una mica més, aquest amplia la informació informant-nos sobre la seva condició de pastor baptista durant molts anys, a l’Amèrica Llatina. I aquí plora la criatura: si és sacerdot no pot ser, alhora, pastor baptista. Els sacerdots, també dits preveres, són mitjancers entre els creients i la divinitat. Però si una cosa caracteritza els protestants, com ara els baptistes, és l’absència de mitjancers interposats entre Déu i les persones, ja que aquestes hi estableixen una relació directa. En la traducció, però, no fan més que aplicar conceptes catòlics a realitats que no en són, i avall que fa baixada... 

La pel·lícula arriba al seu punt màxim d’enjòlit, aquell en què d’un moment a l’altre n’apareixerà el desllorigador que ho explicarà tot. Els protagonistes han quedat per veure’s diumenge, a missa, i allà es reuniran amb el sacerdot, el qual donarà pistes definitives sobre la trama del film. Realment, anem de sorpresa en sorpresa, perquè resulta que, finalment, arriba diumenge, però no sols no hi ha missa, sinó que l’anomenat “sacerdot” és una dona, “sacerdotessa”, doncs. Com que l’església de Roma encara no ha ordenat dones per al ministeri, es veu clar que l’església no és catòlica, sinó protestant, que per més que s’hi esperin no hi faran missa, sinó culte, i que no existeix l’anunciat “sacerdot”, sinó un pastor o, més ben dit, una pastora. Error rere error, però ningú no rectifica, malgrat la indigència cultural dels criteris de traducció.

L’assalt a les institucions del Brasil, en una mena de Trumpada 2, repetició de la jugada ja viscuda a Washington, és atribuïda als seguidors de l’expresident Bolsonaro, el qual, asseguren, sembla que té el suport de les “esglésies i dirigents evangelistes” locals. Si ens els hem de creure, resulta que els canals de ràdio i televisió, premsa escrita i publicacions digitals, que així ho afirmen, han fet una descoberta històrica realment colossal: Joan, Mateu, Marc i Lluc, autors dels quatre evangelis, són vius i resideixen al Brasil!

Els diccionaris reserven el mot “evangelista” a qualsevol dels quatre redactors d’un evangeli i, a tot estirar, en ocasions, a aquells que el prediquen. Però, en propietat, d’evangelistes només n’hi ha quatre. Suposo que el que volien dir és “evangèlics” i no pas “evangelistes”. Evangèlics, doncs, com a sinònim de protestants, tant se val si es tracta de metodistes, anglicans, assemblees de germans, baptistes, calvinistes o, com és el cas brasiler, bàsicament pentecostals. I aquí entrem de ple en un altre àmbit conflictiu.

Atesa la tradició històrica progressista del protestantisme en matèria social, moral, civil i cultural, no són pocs els protestants que s’estimen més de ser anomenats així, simplement “protestants”, ja que comencen a sentir-se incòmodes amb l’apel·latiu d’”evangèlics”, amb el qual els costa de continuar-se identificant, atesa la deriva ultrareaccionària de molts d’aquests, per als quals potser fora més adequada la forma “evangelicals” i “evangelicalisme” per al seu moviment. Però això ja són figues d’un altre paner.

En fi, la incultura religiosa no deixa de ser una forma més d’incultura i d’ignorància. I el mínim que cal esperar dels informadors és, sobretot, que estiguin prèviament informats dels temes de què parlin...