Si la primera condició perquè un poble sigui lliure, políticament parlant, és que els ciutadans que integren el país en qüestió ho vulguin, la segona deu ser, sens dubte, que ja siguin capaços d’imaginar-s’ho. Vull dir d’imaginar-se la vida sense ell, sense dependre dels capricis, els abusos, els maltractaments de l’estat al qual s’ha estat junyit.  Crec que avui, a Catalunya, ens trobem de ple en aquesta situació. Flota en l’ambient que existeix una voluntat popular majoritària  favorable a la independència, però que ja s’està fent el pas cap a verbalitzar, amb comentaris sovint intranscendents i imprecisos, com seria la vida catalana sense la interferència permanent d’Espanya. Fa il·lusió constatar-ne la il·lusió. I, amb ella, el goig i el convenciment amb què tants compatriotes, parlen del futur i són capaços d’imaginar-se’l força millor que el present d’ara i el passat no tan recent.  I veure com entren també en detalls de com organitzar un servei concret, millorar una prestació pública o impulsar iniciatives noves i creatives: “Quan siguem independents, podríem...” i aquí comença la teringa de bons desigs per a fer rutllar millor la vida col·lectiva, des del punt de vista de la satisfacció material, democràtica i cultural.

Ja no es tracta que Catalunya surti d’Espanya sinó, sobretot, que Espanya se’n vagi de Catalunya. I amb ella, tota una manera de fer, unes prioritats, unes pràctiques, uns valors, una certa mirada del món... Cada cop m’adono de com va augmentant el nombre de gent que ja actua “com si”, com si fóssim ja independents. Sense por ni complexos. Sense esperar la independència política, jurídica, administrativa i militar, ja es comporten, pensen i planifiquen des de la independència emocional. Parlen d’Espanya no pas com si no hi fos, sinó com si no hi fossin ells dintre, com a quelcom aliè, talment un món del qual ja no et sents membre. Des de l’autonomia actual, ja es belluguen, còmodament, amb la independència que ha de venir. No és una actitud antiespanyola, de rebuig cap a les persones d’aquest país, sinó l’expressió d’un estat d’ànim, espiritual si es vol, que ja ha desconnectat d’Espanya, del muntatge estructural d’unes elits polítiques, econòmiques, jurídiques, militars, empresarials, administratives  i religioses que viuen del nacionalisme espanyol.

La independència emocional ja veu com a estranyes al seu propi univers de referències socioculturals les icones habituals de l’Espanya quotidiana. Tot aquest món de cantants, folklòriques, toreros, tertulians, personatges del cor, corruptes, mentiders i banderers de la “lumpenfama” que, de fet, també incomoda la bona gent espanyola que no s’hi sent representada. El més sorprenent, però, és la reacció amb que m’he anat trobant davant les declaracions, posicionaments, afirmacions, amenaces, mentides i insults procedents de certs polítics. Veure la resposta immediata davant d’alguns personatges, la simple presència física dels quals en pantalla o bé el simple so de la seva veu, ja provoquen tota mena d’actituds de rebuig frontal, abans que hagin arribat parlar.... Fóra un error que subestiméssim el detall que, malgrat tot, Espanya és un estat i no dubtarà a utilitzar tots els mitjans possibles avui a la UE, per impedir que ens independitzem. Però la independència emocional és un símptoma magnífic del progressiu estat d’ànim col·lectiu dels catalans i de fins a quin punt ja no atorguen cap credibilitat o validesa a totes les adversitats que, segons els polítics espanyols, ens cauran al damunt. Molts d’ells pensen que, com que ja serem independents, segons quines afirmacions, promeses o terminis ja no tenen sentit perquè no en afectaran, ja que no arribaran a complir-se mai.  Pensen, com Raimon, que “nosaltres no som d’eixe món”. I tenen tota la raó.