El que fa mesos era el monotema o l'anatema, ara ja ha passat directament a ser "el bucle". El país comença a tenir la mateixa sensació que tenia en Phil Connors –que és el personatge encarnat per Bill Murray- a la pel·lícula Atrapat en el temps. I en el nostre cas, la marmota de Punxsutawney és la Llista. La Llista. Vet aquí la qüestió més hamletiana de l'independentisme català.

A la pel·lícula, en Phil Connors arriba a nivells de tanta desesperació que fins i tot se suïcida diverses vegades. Però ni així. Fins i tot suïcidant-se, en Phil continua llevant-se cada dia escoltant la mateixa música, trobant-se la mateixa gent i vivint els mateixos fets, un cop rere l'altre, un cop rere l'altre, en el que sembla un càstig diví que només es trencarà amb l'amor, que és com acostumen a acabar les històries de Hollywood.

Catalunya no és Hollywood, però de moment les analogies són moltes, sobretot la de la desesperació. En el nostre cas, sortosament no hi ha independentistes suïcidant-se pels racons, però sí que s'està detectant com l'esperit "tribunero" dels culers s'està contagiant a tot l'independentisme, i aquí sí, de forma absolutament transversal.

Els "tribuneros" són els que, ja abans de començar el partit, sospiren i diuen "avui perdrem". Són els que, quan el Barça acaba de classificar-se per a la final de la Champions, en comptes de saltar d'alegria, es queden sorruts dient "sí, però jugant així ens en fotran cinc". Els "tribuneros" són els que no animen mai sinó que només rondinen qüestionant constantment els seus jugadors. I, per acabar-ho d'adobar, si el Barça està perdent, encara que només sigui per un gol i l'equip estigui fent un atac-i-gol constant, els "tribuneros" no s'esperen al xiulet arbitral i marxen cap a casa donant el partit per perdut sense que s'hagi acabat.  

Tot això està passant cada cop més dins de l'independentisme. Per cansament, per esgotament, per desesperació, els independentistes s'estant tornant “tribuneros” i estan començant a qüestionar els seus polítics -els que ells han votat tota la vida-, estan començant a pensar en abandonar el procés, encara que les urnes no s'hagin ni convocat, i fins i tot ja n'hi ha que proposen deixar-ho córrer fins a després de les eleccions espanyoles. N'hi ha que parlen obertament de derrota definitiva. I comença a sonar aquella canterella tan "tribunera" de "no ens mereixem guanyar".

Però el procés no s'ha acabat. Aquesta és la realitat objectiva. Cada cop sembla més envitricollat i inescrutable, però el actors a escena asseguren que hi ha partit. És cert que encara estan discutint si el gol de la victòria l'ha de fer un Messi en solitari, un trident letal o, per primer cop en la història, tot l'equip alhora en una jugada insòlita que pretén deixar el rival estabornit i les grades dempeus. Tot és incert, certament. Però si ens agafem als fets i al calendari, sí, encara és possible que el procés tingui un "happy end" al més pur estil hollywoodià. Això sí, l'àrbitre ja està mirant el rellotge i només queda temps per a un sol atac.