Haver complert una quarta part de la condemna i mostrar bona conducta: això és el que la legislació penitenciària exigeix a un penat classificat en segon o tercer grau de tractament per a ser-li concedit un permís de sortida. Que se li hagi d'exigir, a més, un canvi d'ideologia, una nova cosmovisió, un penediment per pensar com pensa, només se li podria ocórrer a una legislació gestada en un estat autocràtic. O bé, ai las!, al fiscal que s'oposa a la sortida de presó de Jordi Cuixart (sigui pel permís de setanta-dues hores, sigui per l'atorgament del segon grau).

Respecte a l'oposició a la concessió del permís de setanta-dues hores –que en Cuixart ja ha fruït- la jutgessa de vigilància penitenciària desmunta un a un els arguments de la Fiscalia, tot considerant que l'intern ha reconegut els fets delictius, que no està conforme amb la seva qualificació jurídica i no mostra cap penediment, i que això és una decisió legítima, ja que la normativa penitenciaria no imposa l'obligació de penediment, ni de declarar-se culpable, ni de prescindir de la mateixa declaració d'innocència.

Resposta obvia en un Estat de dret on l'objectiu primer és la salvaguarda dels drets fonamentals de la ciutadania. Però no ho ha estat per al fiscal que porta el cas, perquè insisteix i persisteix presentant escrits i recorrent decisions judicials. Així, en el recurs d'apel·lació contra la resolució judicial que donava per bo el permís, la Fiscalia es refereix a les "importants distorsions cognitives" del reclús, en negar el caràcter delictiu de la seva conducta; cosa que impedeix "la modificació de conductes desajustades".

I en l'escrit on s'oposa a la concessió del segon grau li recrimina manca de penediment, perquè qui no reconeix el caràcter delictiu de la seva conducta té perill de "recaiguda en altres episodis delictius". Per tant –segueix dient el fiscal- qui ha estat condemnat per un delicte de sedició hauria d'estar seguint un programa que tingués per objecte ensenyar-li a respectar la llei i "que li mostrés que només es pot assolir allò que es desitja emprant els mecanismes legalment establerts".

Esfereïdor relat que recorda aquell emprat per Vallejo-Nágera -psiquiatra militar idolatrat i honorat pel franquisme (fou el primer catedràtic numerari de l'especialitat en una universitat espanyola)- on presenta la ideologia d'esquerra com una patologia i proporciona arguments "científics" que expliquen la condició infrahumana dels adversaris del règim.

Esfereïdor relat, sí; perquè ara el que es demana és que la ideologia independentista del reclús que l'ha portat a una "distorsió cognitiva" (ell que es creia que exercia el seu dret fonamental de reunió i resulta que no, que era un delinqüent) i a una "conducta desajustada" (efectivament, un sediciós) sigui redreçada amb "programes que li ensenyin a complir la llei".

Però és que en perspectiva jurídica també espanta com entén la Fiscalia el mandat del seu Estatut orgànic (Llei 50/1981, de 30 de desembre) que li encomana "vetllar pel respecte de les institucions constitucionals i dels drets fonamentals i llibertats públiques amb quantes actuacions exigeixi llur defensa" (art. 3.3). Sol·licitar reiteradament i insistentment, amb un escrit rere l'altre, que algú no surti de presó (dret a la llibertat, art. 17), amb arguments paralegals –com li retreu la resolució judicial que li respon- no és vetllar pels drets fonamentals, ans al contrari.

Perquè tampoc no ho és que es facin servir arguments de necessària autoatribució de culpabilitat, quan la Constitució reconeix el dret a no declarar-se culpable (art. 24.2). Ni que s'exigeixi penediment d'haver convocat reunions i manifestacions, quan són drets fonamentals reconeguts constitucionalment (art. 21). Ni que es requereixi un penediment de pensar com es pensa, quan la lliure ideologia és també un dret fonamental (art. 16.1).
​
Així, doncs, els "cursets" que la fiscalia reclama, per a què serien?: per aprendre a no pensar com es pensa?; per limitar la mateixa llibertat de consciència?, per copsar com de nociu és convocar concentracions de protesta?; per  declarar-se culpable d'un delicte que s'entén no comès en tant que s'exercien drets fonamentals?; per aprendre a renunciar a la llibertat, ja que no hi ha penediment de res? Tot podria ser atès el contingut dels escrits de Fiscalia.

Sigui com sigui, allà on facin aquests "cursets", que vagin guardant lloc als independentistes que votaren l'1 d'octubre perquè urgentment els cal reajustar la conducta i superar importants distorsions cognitives, no fos el cas que recaiguessin en altres episodis delictius; vaja, que ho tornessin a fer.