El Tricentenari de 1714 ha eclipsat el centenari del naixement de Salvador Espriu, però no em puc estar de fer-li un sentit reconeixement. Espriu ha format part de la meva trajectòria vital, abans i tot de descobrir-lo. L’obra que em va arribar primer, no vaig saber que era d'ell fins uns anys després. Va ser la meva primera pel·lícula en català, Laia, basada en la novel·la homònima escrita quan només tenia divuit anys, una tragèdia ambientada en un poble mariner. Narra la història d’una nena que es fa gran enmig de la fatalitat i la malaurança. Em va colpir tant que algunes imatges em van quedar gravades per sempre. L’autor no va quedar gaire satisfet de l’adaptació al cinema, però jo aleshores era molt tendra i la força de l’argument em va deixar absolutament trasbalsada.  

Com la majoria de gent que no es relaciona amb el món de la literatura, a Espriu el vaig conèixer pel seu poema "Assaig de càntic al temple" del llibre El caminant i el mur. És aquell que diu: “i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. De seguida me’l vaig aprendre de memòria. Ell deia que era la seva “vaca cega”, el poema aleshores més conegut de Joan Maragall perquè el règim franquista el trobava innocu. No és precisament el cas de Salvador Espriu.

El mèrit d'Espriu és que mentre molta gent de la seva generació es passava al castellà, particularment alguns escriptors catalans que renegaven de la seva llengua, ell no tan sols va optar per nedar contracorrent, sinó que amb el temps es va fer cada cop més militant, va evolucionar, igual com els seus poemes, de marcat caràcter narratiu. L'artista i l'obra són plenament coherents. El lema del centenari “Ens mantindrem fidels” no pot ser més encertat. Fidelitat sobretot envers la llengua, però no només. El 1963 va adreçar una carta a Joan Colomines fent palès que ja no creia en aquella entesa de pobles ibèrics que defensava a “La pell de brau”: “crec –i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d'ara, d'ahir, de demà i de sempre”.

El poema que més em commou és “Indesinenter”, gràcies a la cançó que en va fer Raimon, el meu cantant de culte durant l’adolescència. Raimon ha estat un gran divulgador de l’obra espriuana a través de les seves versions. Els versos “Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut” em tenen el cor robat. Espriu va escriure "Indesinenter" per a l'acte de commemoració del primer aniversari de la Caputxinada. Parla d'una Catalunya vençuda però no derrotada, que cal que digui prou.

Durant molt de temps es va dir que el premi Nobel de literatura de 1904, per pressions del govern espanyol, va ser arrabassat a Àngel Guimerà, que havia de rebre’l conjuntament amb el poeta provençal Frederic Mistral, i en lloc seu li van concedir a José de Echegaray. L’entrada de Viquipèdia d’Àngel Guimerà encara recull aquesta idea. Recentment, el 2011, s’ha publicat un llibre que nega aquesta versió, si bé els autors reconeixen que “la concessió d’aquell guardó compartit no deixava de ser una resolució una mica paradoxal i estranya”. El llibre és en essència una justificació de l’actuació de l’Acadèmia Sueca, amb un deix de sentiment de culpa. Sigui com sigui, el fet irrefutable és que la literatura catalana no ha obtingut mai el Nobel en més de cent anys d’història. En una carta adreçada el 1973 al catedràtic Antoni Comas, que va promoure la candidatura de Salvador Espriu al Premi Nobel fins a la seva mort, ho expressava així: “Veig que comencen a repartir els premis Nobel d’enguany. A nosaltres, els catalans, no ens en donaran mai cap –i sobretot a mi-.”