Què tenen en comú l’alcalde de Marbella, Julián Muñoz, el president del Sevilla, José María del Nido, el torero José Ortega Cano, l’expresident balear Jaume Matas o l’exjutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón? Bàsicament dues coses: haver estat condemnats en ferm per algun tipus de delicte i haver-ne sol·licitat l’indult. Potser els semblarà una xifra estratosfèrica, però des de 1996 fins a 2013 els successius governs de l’Estat espanyol han concedit un total de 10.350 indults. Són dades recollides per El Indultómetro, una iniciativa comandada pels periodistes i analistes de dades Juan Elosu, David Cabo i Eva Belmonte gràcies al finançament de la Fundació Civio. A l’Estat l’indult és una prerrogativa exclusiva del govern espanyol, que es regula amb una llei del segle XIX, i que cada executiu executa a discreció i sense donar explicacions. De la totalitat d’indults analitzats per El Indultómetro des de 1996, 1.991 commuten o anul·len sentències emeses per tribunals catalans. I no només per furts menors o per tràfic de drogues a petita escala: també per delictes relacionats amb la corrupció política, maltractaments i tortura per part de funcionaris públics.  

Segons aquestes dades, des de 1996 el govern espanyol ha dictat vint indults per delictes relacionats amb penes de corrupció emeses per tribunals catalans. Quinze afectaven casos de malversació i cinc de prevaricació de funcionaris públics. Un dels darrers indults sonats ha estat el de Josep Maria Servitje, exsecretari general de la conselleria de Treball durant els governs de Jordi Pujol. Servitje va ser condemnat a quatre anys i mig de presó per desviar diner públic a empreses afins en el marc de l’anomenat cas Treball, en què s’ha acabat demostrant el finançament irregular d’Unió Democràtica de Catalunya. La seva condemna va quedar en dos anys després de la mesura de gràcia decretada els primers mesos del govern de Rajoy, i tant ell com l’empresari condemnat pels fets, Victor Manuel Lorenzo (militant d’Unió Democràtica i excunyat de Sánchez Llibre) van evitar anar a presó a canvi de pagar multes de 3.600 euros. El delicte de malversació és, en proporció, un dels quatre delictes més indultats segons la Fundació Civio. Entre 2007 i 2012 227 persones van ser condemnades per malversació i hi ha hagut cinc indults, un 2,2% del total. La proporció d’indults en delictes contra la salut pública, per exemple, es redueix a la meitat: un 1,14% (550 indults sobre 48.222 condemnes en aquest mateix període).

També són especialment remarcables aquells indults que fan referència a delictes de maltractaments i tortures comesos per membres de cossos policials. I a Catalunya, darrerament, podríem dir que no són excepcionals. Especialment lamentable va ser el doble indult a Joan Salvà, Jordi Perissé, Manuel Farre i Fernando Cea, quatre mossos d’esquadra condemnats per torturar un home detingut per error, amenaçar-lo, colpejar-lo i posar-li una pistola a la boca per obligar-lo a confessar. En una primera mesura de gràcia, el febrer de 2012, els quatre Mossos van veure reduïda la condemna a dos anys –amb la qual cosa van evitar la presó- i van veure commutada la inhabilitació total per la suspensió temporal –el que els permetrà tornar a exercir de policies-. En una decisió prou inèdita, l’Audiència provincial de Barcelona es va oposar al seu alliberament i va decretar el seu ingrés a presó encara que no tenien antecedents i la pena no superava els dos anys. Tanmateix, el govern espanyol, en una decisió encara més inèdita, va indultar-los de nou i va convertir les penes de 2 anys en una multa de 7.200 euros. Un altre cas bastant sonat ha estat el del mosso Luis Fuentes, condemnat per haver colpejat i detingut il·legalment al seu veí ancià per una discussió personal sobre una plaça de pàrquing. El 2013, l'executiu va commutar la inhabilitació de 4 anys per una suspensió temporal de 2.

Els indults no són dolents per se. Hi ha vegades en què l’estricta interpretació de les normes pot produir resultats injustos. Un exemple clàssic seria el del toxicòman rehabilitat al que anys després dels fets una sentència per petit tràfic li estronca la vida obligant-lo a entrar a presó. L’indult cal entendre’l com un mecanisme que permet donar solució a questa mena de supòsits, i no com una eina per exonerar corruptes i torturadors. Podríem discutir si l’ha d’aplicar el govern de torn o algun tipus d’organisme judicial, però en tot cas és una mesura de caràcter excepcional només justificada quan el compliment de la pena resulti desproporcionada. La proliferació i normalització d’aquesta mena de situacions, inaudites en qualsevol estat de dret que es reivindiqui com a tal, són un símptoma més de la degradació del règim del 78 i de les seves institucions, hereves d’una dictadura criminal i una transició política mal resolta. A Catalunya caldria prendre’n bona nota si no volem que el nou país que està per venir caigui en els mateixos errors d’aquesta Espanya decadent en vies d’implosió.