Infidels i deslleials

10 de març de 2011
No és ben bé el mateix. No és el mateix ser infidel que deslleial, per bé que una línia de contacte podríem trobar entre un i altre concepte. La infidelitat televisiva sembla que té les hores comptades, per bé que el que havia de ser només una temporada televisiva, s’ha anat allargant, vista la resposta de l’audiència. Són temps en què l’èxit va buscat. La TDT ha trinxat la manera que tenim de consumir programes de tele, i en aquest cas sembla que TV3 ja n’ha tingut prou. La ficció televisiva s’ha entrempat amb el rumor, i Duran i Lleida ha hagut de desmentir al seu bloc que tingui res a veure amb aquest final.

La vida dissipada de les les protagonistes del culebrot, que van canviant de parella i projecte de vida a una velocitat més pròpia del salt a la política parlamentària de Joan Laporta, potser no s’ajusta als cànons i valors que pugui defensar el partit de Duran, però una cosa és veure els valors a la televisió i l’altra viure’ls. I sembla que segons el propi desmentiment, la mà de Duran no és tan llarga. I darrera encara hi ha hagut el  de la pròpia cadena de televisió.

Potser la mà i el pes polític de Duran i Lleida serà més útil, i farà més servei per afrontar la deslleialtat. Lògicament a la deslleialtat que denuncia el Govern de la Generalitat, sobre el de l’estat. Aquest és un culebrot que també es pot seguir per televisió, i encara que moltes vegades ho sembli, no entre els programes de ficció, sinó als informatius. La teca acumulada dóna per fer un 30 minuts o un 24 hores. I és una història a la que a més de la vida dissipada de l’Estat, gairebé hi podríem sumar la xacra més penosa de les relacions actuals de parella: la del maltractament.

La llista és prou llarga, a més de totes les polítiques que s’ideen des de Madrid, sense recordar que el model d’estat és autonòmic: des de la llei de dependència, a les mesures d’estalvi energètic, amb la rebaixa del preu dels trens, i tot emparat amb la filosofia que destil·la la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, ara resulta que els comptes del finançament es van fer amb un cens que no s’ajusta a la població que viu a Catalunya. Hi ha una pila d’infidels que fan el salt a Catalunya, sense saber-ho, que no compten, que no figuren a ulls de l'estat. És clar que aquesta manera de fer, deslleial, després l’acabarem pagant tots. Tots els que paguem.